Que parli Agamèmnon

La veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer. La classe política (és una classe, de vegades sembla fins i tot un estament, li agradi o no li agradi a qui en forma part) és una preocupació de primer nivell per a la gent, que tanmateix es queixa però no s'atreveix a prendre el relleu, i dóna consells a tort i a dret des de la banda. Molts dirigents creuen que la crítica no va per ells de manera particular o, sabent que els inclouen, els és ben igual, perquè sempre se'n surten. El problema és que a parer meu, i contradient Carmen Reinhart, el còctel de factors que la història ens ha preparat aquest cop és explosiu, molt més del que es pugui pensar, i les oportunitats per encertar-ne la solució són ben poques.

Deia fa uns dies Duran i Lleida que ERC ha guanyat la batalla de les idees, en col·locar el seu tema (com més clar i directe és el tema d'un partit, més fàcil ho té per rebre el suport ciutadà en èpoques convulses) en el centre de l'agenda política catalana. I és cert, és igual que Duran ho digui per molestar els convergents o per criticar els republicans, la veritat és la veritat. Ja li va guanyar aquesta batalla al PSC durant l'època dels tripartits, i es pot comprovar en el nivell de depauperació en què estan els socialistes des del punt de vista de l'organització i de la funció; ara ho fa amb CiU des d'un lloc bastant més còmode, on el desgast de governar no existeix i el de ser a l'oposició (el que Andreotti deia que era pitjor), gràcies al pacte explícit, tampoc.

Però si no volem caure en la revolta fàcil i creiem de debò que aquest és el final d'un temps, hem de ser conscients del paper essencial que juguen els partits que se situen en el centre de l'eix de coordenades de la política, encara més en un espai-temps com la Catalunya multicultural del segle XXI. Aquests partits són el PSC i CiU, i per aquesta raó tenen una responsabilitat que no es pot exigir ni esperar de les formacions polítiques de les rodalies, ni d'aquelles altres que simplement volen fidelitzar un sector mínim de l'electorat per continuar estant a l'empara (o amb l'excusa) del pluralisme polític.

Si encara posem la lupa més a prop, ara mateix la responsabilitat és molt més individual que mai. Si deixem de banda qui creu en conspiracions alienes mentre nega les evidències pròpies, en general la gent estem essent capaços de distingir entre el president i el seu entorn. Aquest entorn és la seva història personal i passada com a delfí de Pujol, la història de la federació a l'ombra del peix al cove, la història del seu partit i les seves aliances amb UDC. Si és així, si hi ha un entorn i un president Mas més enllà de tot això, el seu sacrifici ha de ser doble: ha de matar part del passat i ha de matar el pare. Potser, fins i tot, matarà el seu futur, però si és conscient de la seva figura incòlume i vol guanyar-se un lloc en la història que esdevindrà, tothom que el mira ara i el veu enfrontat i envoltat pel cas Palau ha de trobar el referent, la fe recobrada en el sistema polític, en la seva actitud immediata envers el que, no ens enganyem més temps, sabem que és versemblant, sabem que ha estat i està essent una dinàmica diabòlica que en el present pot destruir un futur col·lectiu més esperançat i positiu.

Malauradament, per fer-ho caldrà que renegui de mans que sens dubte han estat decisives per dur-lo on és ara. Sempre és així; i això no és traïció, és simplement reconèixer que la veritat existeix i que ningú n'és propietari, tots en som servidors. És l'única manera de recuperar el paper protagonista que ha de correspondre als partits de govern. Sols així es pot aturar el creixement dels partits monotemàtics que transiten per les zones exteriors del mapa polític: mirar cara a cara la gent i dir el que fa uns dies va dir Esperanza Aguirre, però amb noms i cognoms, com en un acte de contrició, demanant perdó, purgant les culpes, sabent que se'n derivarà una penitència. És ben igual quina era la intenció d'Aguirre quan parlà; el que va dir és la veritat, i la veritat ens va dir el president que serviria. És l'hora que parli Agamèmnon.