Sense violència

Un periodista molt ben connectat amb les forces armades, no de boca, sinó d'amistat, dinars, conversa i copa, em deia que a excepció d'alguns fanàtics de mentalitat d'extrema dreta, l'exèrcit espanyol serà el que ha demostrat ser després de la xarlotada d'en Tejero: una institució democràtica al servei dels ciutadans. Com ha de ser.

Sí que potser hi ha algun militar de mentalitat violenta, que si pogués faria actuar els soldats professionals procedents d'arreu del món com mercenaris sense raó. Però no cal estranyar-se'n; pitjor és quan ho han demanat polítics catalans sorgits de les urnes –com ara Aleix Vidal-Quadras, per a més inri professor de la meva universitat i vicepresident europeu–, periodistes, tertulians o fins i tot càrrecs espanyols en funcions executives, en reclamar el compliment d'una Constitució feta sota l'amenaça militar. Una Constitució imposada, que s'usa com presó d'idees i no com espai de diàleg.

Altres òrsides, com deia en Joan Sales dels qui es venen a l'espanyolitat no democràtica, ara en diríem unitaristes barcelonins, els hauríem de posar al costat d'en Rajoy, els Borbons i de moment el PSOE d'en Rubalcaba, pateixen en veure que Barcelona s'enlaira més i més, Catalunya s'internacionalitza de forma meteòrica, l'estelada es veu per l'àrea metropolitana i a ells ja ningú els fa cas. Els editors van publicar els primers llibres seus, però malgrat ser recents es venen a preu de saldo al mercat del llibre vell.

No és estrany, les persones pensen i tenen sentiments. Memòria, passat, present i futur, per ells i pels seus. Cal ser cec per no malfiar-se del sistema polític espanyol, on es demostra que la corrupció és sistèmica d'anys i panys, posada al descobert en raó d'una crisi dramàtica en tots els aspectes. Que fa trontollar tots els valors ideològics, polítics i morals dipositats en aquesta entelèquia en què molta gent creia que es diu Espanya. Al fons, un insult al seu present.

Què poden esperar els treballadors d'aital gent de Madrid i els seus corifeus? I els empresaris? I els joves? I els estudiants? I la dona? Per no dir de la contínua manca de paraula en inversions econòmiques, en infraestructures, en el corredor mediterrani, en cultura, recerca, en sanitat, en educació, i un inacabable etcètera. On el nounat president del Tribunal Constitucional, exmilitant del PP sense vergonya, té escrites frases de menyspreu i d'una grolleria pornogràfica contra els catalans. No m'oblido dels presumptes sobres en negre que fan recordar, com deia Shakespeare, que alguna cosa fa pudor de podrit a... Madrid.

Conec gent de les Espanyes que estan avergonyits dels dirigents espanyols del PP i el PSOE. Gent de bona fe, honesta, de veritable fermesa democràtica, que en una obligada solitud política i ideològica es pregunta, però com es pot negar la veu a un poble per decidir el seu futur?

Intel·lectuals que no diuen res per intimidació, altres per no quedar-se sense actuacions musicals, representacions teatrals, suport en convocatòries universitàries, ajuts en cultura o les portes tancades en premsa o editorials per una pressió de trets inquisitorials. Ingenu de mi, pensava que es comprometrien escriptors, cineastes, cantants, actors, actrius, pensadors, periodistes, analistes, filòsofs, politòlegs, científics, historiadors, economistes i tants altres com trobava en les desenes de signatures fetes junts ells. Per la llibertat, contra la tortura, contra la censura, pel dret a l'avortament, per la pau, contra la guerra. I ara no hi són. Cal recordar la minoria de noms que ens deixen ser com volem com a poble i país. De la resta espero que la majoria s'hi repensi, és una lluita més per la llibertat. Ara els demano el seu suport democràtic, que superin la por, i per la raó i el dret ens facin costat per poder decidir lliurement el nostre futur.