Reis que abdiquen

En les darreres setmanes, Europa ha viscut l'abdicació de dos reis –els d'Holanda i Bèlgica– que han estat substituïts pels seus hereus, tal com prescriuen les constitucions i les línies dinàstiques.

Les úniques monarquies europees que gaudeixen d'arrelament són les nòrdiques, i gairebé tothom dóna per fet que l'únic monarca que no abdica mai és el britànic. Després de més de 60 anys al tron, l'actual reina Isabel II ha superat tots els daltabaixos i ha assolit una gran popularitat, fins esdevenir una mena de patrimoni nacional. Tot i així, hi ha excepcions a la norma, com ara la d'Eduard VIII, apartat del tron pel seu idil·li amb una divorciada nord-americana i les seves notòries simpaties nazis.

A mesura que viatgem al sud, la qüestió monàrquica esdevé més polèmica. A Espanya, més enllà dels seus orígens autoritaris, la monarquia pateix el desgast de totes les institucions, i a Catalunya és possible demanar-se si el respecte per la monarquia és compatible amb el desig d'independència nacional. És molt possible que a Catalunya hi hagi un sector de ciutadans que valorin els serveis prestats per la monarquia a l'establiment i manteniment de la democràcia, i al mateix temps n'estiguin farts de la miopia i maldestresa que presideix l'actitud de l'Estat espanyol envers Catalunya. Dit això, a ningú no el pot escandalitzar el fet que el monarca espanyol sigui també un patriota espanyol: això forma part del seus drets com a ciutadà.

Aquestes són incògnites que mereixen un debat serè i que només poden ser resoltes amb l'expressió de la voluntat dels ciutadans –els veritables sobirans– a través de les urnes.