Siguem aigua

Antigament, els pobles s'assentaven a les vores dels rius perquè al costat de l'aigua era molt més fàcil desenvolupar qualsevol activitat per créixer i esdevenir una potència, un imperi. Així ho explica la història dels nuclis poblats que regaven les aigües dels rius Tigris, Eufrates, Nil, Indus, Iang-Tsé o l'Amazones. Casa nostra no ha sigut cap excepció i a la ribera del Ter, del Fluvià, del Segre o de l'Ebre s'han expandit pobles i ciutats que sense la presència del riu no haurien transcendit. Que el riu dóna vida perquè l'aigua és vida ho saben prou bé en aquests territoris. Per això no és estrany que per explicar al turistes que Catalunya és i pot ser encara més rica i plena, que Catalunya és un poble pròsper i més que ho pot ser si és independent, s'hagi fet una jornada com la dels Rius de Llibertat. La iniciativa amb l'objectiu d'explicar el procés cap a la independència als turistes a quaranta nou pobles i nuclis situats entre els rius Ter i Fluvià va servir per explicar què som i què volem ser. Una voluntat que va fluint aquest estiu perquè ja ha quedat clar des del principi que la voluntat d'internacionalitzar el procés de sobirania, de donar-lo a conèixer a tot el món, és cabdal, providencial perquè triomfi. No n'hi ha prou de fer soroll aquí, n'hem de fer més perquè les caixes de ressonància retrunyin més enllà de les nostres fronteres. Precisament, sobre la voluntat, l'altre dia vaig sentir una apreciació molt interessant. En Xavier Guix explicava en un programa de ràdio que la voluntat s'ha d'entrenar, que, com si fos un múscul, s'ha de tenir la constància, la perseverança, però també la il·lusió, el desig de voler que allò que volem sigui una realitat. Creure per veure. La voluntat de treballar per a la independència ja ens fa una mica més independents. Tot per il·lusió, res per obligació, com demanava Oriol Pujol Borotau. Ara bé, també hem de ser conscients que de la mateixa manera que la nostra voluntat treballa en una direcció, n'hi ha d'altres la voluntat dels quals és just la contrària de la nostra, i que el seu èxit és el nostre fracàs. Perquè la nostra terra pugui tornar a ser fèrtil, com deia el malaguanyat Bruce Lee, be water my friend, siguem aigua, amics meus!