No era Arcàdia, però s'hi assemblava

Si bé he de reconèixer que el meu interès i curiositat m'apropen a la cosmologia de Prat de la Riba i tot allò –en moviment– que l'envoltà; bàsicament per l'encís, la complexitat i el capteniment d'un home de seny i una societat amb un brutal desig per refer-se de tants i tants anys, en ser-li negats el pa i la sal. La Mancomunitat és un brillant parèntesis en la història de Catalunya i aquest malentès perenne amb l'Espanya, sobretot de l'altiplà, han donat circumstàncies paradoxals: la religió no ha estat un punt, ni de divisió, ni de complement, per exemple.

Mentre arreu d'Europa el protestantisme i els desdoblaments lliberals feien camí amb manifestacions ben diferenciades. Cal notar que, d'un bon començament del segle XX, les grans revolucions socials, més aviat defugien qualsevol església organitzada; a Catalunya l'església catòlica evolucionà cap a un nacionalisme conservador i que, de fet, s'ha mantingut fins al moment actual, encara que es porti amb poca, molt poca, litúrgia. La tònica és que un ciutadà pot escampar als quatre vents el seu fervor per l'entrenador de futbol, escridassar l'enemic polític i batejar-se, fer la primera comunió i casar-se per l'església del barri, quan toqui.

Però aquell liberalisme oligàrquic de principis de segle, al qual em referia, no va quallar. Sempre ha donat la impressió que els catòlics anaven al darrere d'una classe política més planera i és potser aquesta afirmació que em porta a destriar els valors que van fer d'aquella política de Prat una autentica eina de transició nacional.

Potser tot s'endegà amb Torras i Bages i el seu llibre La tradició catalana, fenomen que irrompre amb el suport a la Lliga, com a partit polític, amb en Prat al capdavant, i així es conformà un catolicisme catalanista de marcada tendència cultural i defensor de la diferència lingüística. Aleshores és amb aquest convenciment que es plantegen les moltes batalles contra l'anticlericalisme que resulta, primer, en una voluntat d'educar les classes treballadores i una segona línia, més difosa, d'educació catequística. Aquest és un catolicisme que no s'oposà a la modernització i té, des de bon principi, seguir les tendències dels moviments catòlics més socials i internacionals.

Com a societat líquida, hem de deixar-nos influir o, si més no, meditar en aquell magnífic període, que d'Ors anomenà noucentisme; però amb la mirada ben posada en aquella revolució cultural farcida d'elements, no diria estrictament catòlics, però sí profundament cristians i és, potser, perquè les arrels de la gran reforma educativa endegada per Prat són d'aquesta classe: humanista i cristiana.

El noucentisme es convertí, sobretot en un instrument de partit: cultural i educatiu. La figura de Prat de la Riba, com a cap de la Lliga, és a dir, un partit que representava en un primer terme la classe benestant, però sense deixar de banda les classes menys afavorides i desenvolupar aquelles polítiques i aquelles institucions que es proposessin crear un clima civil i cultural on l'educació, l'ordre i la normalització dels valors catalans, fossin desenvolupats al màxim. Es va crear el concepte d'universitat industrial, l'institut d'estudis, les normes ortogràfiques per tenir una llengua científica, les biblioteques populars, centres docents i museus, traducció i divulgació dels clàssics... tot amb un esperit cristià de compartir, educar i ajudar. El noucentisme fou liquidat, en forma i esperit, per la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Quan arriba la II República, el catolicisme era més aviat fort en el món català, a través d'associacions i mitjans de comunicació propis, vinculacions al món polític i articulació d'arguments democratacristians als voltants de 1930 i de la mà d'Unió Democràtica. És clar que tot es desfigura i enderroca el 1939 amb l'arribada del nacionalcatolicismo: eina d'un dictador pel pensament i llengua únics; però aquesta coneguda part de la història, la deixarem per a un altre dia.