Espanya, víctima d'Espanya
El passat dilluns vaig participar en la presentació del llibre El fracàs d'Espanya. Un horitzó per a Catalunya, una esperança per a les Balears, del polític i referent del mallorquinisme Pere Sampol. Amb ell, i sobretot amb Damià Pons, m'uneixen moltes coses: el sentiment d'una pàtria més àmplia que el Principat de Catalunya i un arrelament a una part de la nació que molts obliden o menystenen. Pere Sampol ha fet un llibre breu però contundent, d'obligada lectura pels seus arguments, pels missatges i per l'estratègia que exposa. En aquest article voldria reproduir fragments molt significatius del seu capítol Espanya, víctima d'Espanya.
“Espanya és la primera víctima de la mateixa Espanya. El seu fracàs és el fracàs del seu model. L'Espanya que sortirà de la convulsió que viurà en les properes dècades no s'assemblarà en res a la potència mundial somiada pels seus ideòlegs. Pobra, esquarterada, insegura, arrossegada a la cua de les nacions europees per una oligarquia fatxenda i corrupta. En els deliris de grandesa dels representants polítics del nacionalisme espanyol i en l'oligarquia corrupta rau la llavor de l'autodestrucció d'Espanya.”
“En aquesta Espanya la concepció del poder com a instrument de dominació i d'enriquiment personal és el germen de la corrupció que degrada o envaeix la societat. Tenen i ostenten el poder polític, l'econòmic, el mediàtic... i l'utilitzen en benefici propi.”
“Amb el nacionalisme espanyol no s'hi pot negociar. Com es pot negociar amb aquells que no et reconeixen? Per a ells, només existeix la nació espanyola i només hi ha un poble, l'espanyol. Com vols que t'escoltin quan et neguen la teva existència com a poble? Per aquest motiu no esperem cap rectificació sinó més radicalització i, per aconseguir-ho, no estalviaran recursos ni joc brut.”
“Són així i no canviaran. Espanya no té remei.”
Pere Sampol, bregat en el combat polític amb la dreta mallorquina –una de les més carques i reaccionàries de tot l'Estat– sap molt bé quin peu calcen i allò que són capaços de fer per mantenir el poder de l'oligarquia de l'Espanya profunda. Caldria, doncs, que el president Artur Mas i el secretari general de la presidència, Jordi Vilajoana –tot i la seva experiència amb l'stablishment i la caverna madrilenya–, llegissin les reflexions d'aquest referent de la política mallorquina, perquè des de la distància de les Illes i la serenor, Sampol deixa clar el fracàs d'Espanya i la impossibilitat d'una entesa.
És, doncs, el moment que els nostres polítics capgirin la campanya psicològica i política de l'unionisme contra el nacionalisme català i passin a l'ofensiva de fer-los entendre que el fracàs que tenen no és culpa dels catalans o bascos sinó d'ells mateixos i de la concepció d'Espanya que tenen. El fracàs és d'ells i si se n'adonen entendran que el millor per a tots és el divorci per retrobar-nos com han fet ells amb Portugal i col·laborar junts en la construcció d'una Europa forta que avui, a causa de la resistència dels estats i el seu jacobinisme, encara no existeix.
L'endemà de l'Onze de Setembre cal que tots plegats ens adonem que les manifestacions, les concentracions, les vies catalanes, l'exhibició dels nostres símbols arreu del món... tenen un límit en el temps, i que no podem estar tota la vida esperant quina serà la propera gran exhibició de la força del sobiranisme català. Ara toca rematar la qüestió: exercir el dret a decidir amb una pregunta clara i una data concreta. No s'hi valen vacil·lacions, retrocessos, pastanagues. Ara és l'hora de votar amb llibertat, amb pau i amb ordre democràtic. Els catalans estem farts d'ésser nacionalistes, volem ser ciutadans normals amb el nostre estat, amb el model europeu social més avançat i volem gastar les nostres energies diàries a aconseguir-ho amb una gran il·lusió col·lectiva. La il·lusió que serem capaços de fer aquest estat diferent, en el segle XXI, sense les rèmores i sense les xacres dels estats actuals.
