Escoltem el silenci?

No crec que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría hagi volgut evocar la cançó de Simon & Garfunkel quan ha parlat d'escoltar la majoria silenciosa. Com es fa? Suposo que amb intentant imaginar que els centenars de milers de ciutadans que es van manifestar només tenien la vocació de fer la punyeta a aquesta majoria silenciosa que esmenta Soraya, que ni es deu haver adonat que manlleva el concepte a Richard Nixon.

Més directament es va expressar el ministre d'Exteriors, García-Margallo, quan va reconèixer l'èxit de la convocatòria i dels gairebé cinc-cents quilòmetres de la Via i va manifestar la seva tristesa per la desafecció evident de la població catalana. Es va atrevir a especular sobre els motius de la situació, sense assumir, però, les culpes del seu partit, insidiós, anticatalanista, sempre disposat a l'enfrontament, com es pot comprovar als territoris lingüístics on tenen la majoria, com les Illes i el País Valencià, on fa dècades que han estat bel·ligerants. Qui és el sediciós? No són ells els garants del patrimoni cultural, que si no recordo malament –i constitucionalment– és una de les riqueses de la seva nació? No ha estat el PP l'instigador del rebuig a tot el que soni a català? Ara toquen promeses indefinides, que desembocaran en propostes de concert econòmic. Alguns radicals, com la inefable Victoria Prego, demanen un discurs vigorós sobre la unitat d'Espanya: Presente! Sembla que han fet tard, que van debades i no ens hem de deixar ensarronar més. Fa anys, el meu malaguanyat amic Albert Compte em deia, al seu poble natal, Castelló d'Empúries, que el silenci només el podia superar Mozart. No els veig gaire melòmans.