Per després de la consulta

“Vostè s'apunta a la tercera via?”, em pregunta un amic, probablement amb mala intenció. “Què li he de dir, jo. Aclareixi què vol dir tercera via. Que ni sí ni no? Que hem de fer un referèndum amb tres possibles respostes? Escolti –li dic– que no ens mamem pas el dit. Tres respostes és la manera de diluir les coses. Tots som una mica cagadubtes, de manera que entre el blanc i el negre, sempre guanyarà un gris. Però de quin gris està parlant?

“Anem a pams. De moment, que jo sàpiga, només tenim dues opcions: treballar per poder exercir el dret ciutadà a decidir el nostre futur o treballar per tal que no es pugui moure res. I aquesta tria és una tria individual, personal, que no podem delegar. No hi ha terceres opcions. Fins ara, llevat els líders polítics del PP i de Ciutadans, tots els nostres representants al Parlament estan compromesos en la primer alternativa. Som la majoria absolutíssima (i dic som perquè, com hauria d'imaginar, m'hi apunto sense cap reserva: vull decidir lliurement el futur del meu país).”

“Però el senyor Duran...”, intenta argüir l'amic. “El senyor Duran –li responc– pot cantar missa i guanyar-se les quotes de publicitat que li convinguin. De moment, és al meu costat, exigint poder consultar el poble. No posem el carro davant els cavalls. Miri, ja entenc que vostè té la por que s'ha de tenir quan s'ha de fer un pas important a la vida. La majoria de nuvis tenen por el dia del casament. I és bo que sigui així, perquè es rumiï bé el pas que s'està a punt de fer. Però al nuvi li preguntaran finalment si es vol casar o no. I podrà decidir. Ho veu? Només volem això, poder decidir, amb por o sense. Com el nuvi, volem dir sí o no. No hi ha terceres vies. En tot cas, es poden negociar els capítols matrimonials. I si parlem d'un divorci, les coses són semblants. Et vols separar o no? I en tot cas, en quines condicions.”

“I si tinguéssim una oferta que...”, hi insisteix.

“Una oferta? Esplèndid. Res no ens agradaria més que rebre una oferta. L'estudiaríem amb ganes d'entendre'ns. La negociaríem, estiguin segur. Miraríem que fos favorable per a totes les parts. Però, perdoni, de moment, d'oferta no en tenim cap que no sigui callar i obeir. Al contrari, fa uns anys, faci memòria, el 2005, el Parlament va aprovar una oferta, el projecte de nou Estatut, que ens semblava correcte. Se'n recorda de com va acabar? Doncs miri, ja tenim una base per anar endavant. Que ofereixin l'Estatut del 2005 (ep, no el del 2006!) i en podem començar a parlar. El poble, que reclama un estat a Europa, és assenyat. Sabrà decidir el que més li convé. No ho dubti. I sap què penso? Que aquesta serà la solució. Però caldrà esperar a negociar-la fins que coneguin el resultat de la consulta.”