Era mentida
Durant anys, sobretot quan l'activitat criminal d'ETA era més intensa, els successius ministres de l'Interior dels governs espanyols repetien incansablement que “sense violència, es pot parlar de tot”. Un dels atributs bàsics de la democràcia és precisament aquest: que la paraula i la voluntat popular no quedin sepultades per la violència. Però els successius governs del PP i del PSOE mentien cada cop que feien aquesta declaració d'intencions. D'entrada callaven el propi exercici de la violència, una violència que ens portaria a remuntar-nos als capítols d'una Transició que no va ser pacífica i que, a més, va actualitzar òrgans de repressió de l'Estat llegats per la dictadura al mateix temps que blindava els crims (i els criminals!) franquistes. Durant trenta anys un determinat exercici legal de la violència ha prosseguit. Els assassinats de Guillem Agulló i J.M. Isanta a mans d'ultradretans espanyolistes rubriquen els episodis més tristament irreversibles d'aquesta violència. La massiva detenció d'independentistes el juliol del 1992, instruïda pel jutge Garzón, revelava la manca de credibilitat i que qualsevol acte de restitució per abusos i tortures vindria de fora de l'Estat (tal com va posar de relleu el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg). Les cícliques detencions de persones que s'adrecen en català a la Guàrdia Civil certifiquen la mala salut de ferro de la violència. Ara sentir Felipe González (on és la ics dels GAL, senyor president?) repetint que “la independència és un impossible”; escoltar el socialista Belloch reclamant la supressió de la Generalitat, o comprovar com des de múltiples tribunes es parla impunement de bombardejar Barcelona, fa que comprovem de nou aquesta constant reedició de la violència que l'espanyolisme ha legalitzat i perpetuat.
Era mentida que sense violència, es pogués parlar de tot. El moviment sobiranista és cívic, polític, pacífic i democràtic. No és descartable que Espanya polsi alguna corda política per evitar la secessió (una tercera via, que és com l'anomenen aquests nous conqueridors, que pretenen descobrir Amèrica 500 anys després). Però, entremig, les forces vives volen sembrar violència per violentar tot el procés. La conclusió és que hi ha qui només des de la violència es pot tornar a sentir còmode. Tant per tenir un xec en blanc per exercir la repressió com per continuar recitant falsedats esteticitzants del tipus “sense violència, es pot parlar de tot”.
