Llevataques

L'altre dia em va cridar l'atenció un titular a la contraportada d'aquest diari: “La gent no és sincera quan es fan estudis de mercat.” Però encara sorprenia més qui el deia: Josep Maria Lloreda, president i gerent de KH Lloreda, dedicat als productes de neteja. D'on venia aquest titular? Doncs del darrer estudi sociològic que havien promogut, sobre nens i experimentació, per filar més prim sobre els costums dels pares davant les taques dels fills i per esquivar les mentides que s'esquitllen en els estudis de mercat. Segons Lloreda, creatiu pioner, un estudi sociològic sí que és capaç de detectar l'esquerda entre el que es diu i el que s'acaba fent: “El control dels pares trenca la creativitat dels fills, i també posa en evidència altres dades rellevants com ara la diferència entre el que es fa i el que es pensa.” Així, explica que tots els pares valoren la creativitat com a mètode d'aprenentatge del seu fill però, per contra, només un 30% el deixen expressar-se lliurement. És curiós que des de l'anàlisi dels usuaris de llevataques es pugui arribar a una veritat universal. En certa manera, el comportament dels pares respecte a la creativitat dels fills m'ha recordat l'actitud de l'establishment econòmic respecte a la democràcia: “Sí, està molt bé la democràcia, però tu no pensis ni facis res que ja ho faig jo”, ens vénen a dir.

“La diferència entre el que es fa i el que es pensa”: és una taca que s'escola pertot i bloqueja algunes veritables accions de canvi. Per exemple: es compren amb facilitat, com si fos un moviment de fans, discursos o més aviat titulars que semblarien anticapitalistes –no gaire lluny dels 70 que van fer la revolució. Però, en canvi, caldria preguntar-se si cadascú activa, en consonància, el canvi que sembla que vol. Al Twitter tot s'escampa vociferant –això és magnífic! Això és horrible!– però, en canvi, algú se l'ha llegit, aquell llibre extraordinari, o l'ha mirat, aquella pel·lícula espantosa? Si tot fos tan fàcil com les llànties d'una brusa, rai.