Cuba

Cuba és un país subdesenvolupat amb els problemes d'un país desenvolupat. El 18% de la població té més de 60 anys i els serveis representen el 75% del PIB. Són dos trets clàssics de països desenvolupats. Quan el Vietnam va començar l'apertura econòmica al 1986 després d'anys de comunisme, els serveis representaven el 30% del seu PIB. Cuba té un sector industrial antiquat i raquític per anys de manca d'inversió, la nacional és impossible per escassetat  de recursos i l'estrangera, difícil per l'embargament dels EUA que dura ja fa 50 anys i per la dificultat de fer-la compatible amb una economia fora de les lleis del mercat i la competència, amb un consum intern sempre en mínims. Les bases de l'economia són el turisme, l'exportació de serveis sanitaris –10.000 metges cubans a Veneçuela–, i les transferències dels que viuen a l'estranger –un bilió de dòlars anual.

Fa tres anys, Fidel Castro va dir:

"El model cubà ja no funciona ni per a nosaltres”, i el seu germà Raúl Castro, de 82 anys, cap de l'Estat: “O reformem o ens enfonsem.” Les reformes, tímides  encara, han començat. El pla del govern era eliminar el 2011 500.000 treballadors del sector públic per passar-ne 1,8 milions, d'un total de 5,3, al sector privat el 2015. No es va aconseguir l'objectiu el 2011, però avui més de 500.000 cubans treballen en els petits negocis particulars autoritzats pel govern, la majoria en el sector de la restauració i el turisme, que si s'acaben consolidant poden donar lloc a una reducció del mercat negre perquè els beneficis seran legítims i no es veuran excessivament taxats. Quan el total de la terra cultivable era explotada per empreses públiques, el 20% no era cultivada i Cuba importava més del 50% dels productes agrícoles per al consum intern. Avui el 60% dels aliments són produïts per empreses privades que exploten el 25% de la terra cultivable. L'increment del pes de l'economia privada en el sector primari és imparable per l'evidència dels resultats, però hi ha sectors considerats estratègics per al govern i el Partit Comunista en què encara la privatització és anatema.

Persisteixen dues monedes, una convertible i l'altra no, la darrera és la que s'utilitza per pagar els salaris oficials. El canvi oficial amb el dòlar és un a un, i el del mercat negre, un a vint-i-cinc. Aquesta situació protegeix l'economia local de les importacions però impedeix lògicament les exportacions. És una situació irregular que dificulta el comerç i la inversió estrangera, que podria ser la base del desenvolupament d'una economia estancada des de fa mig segle.

Les lleis d'emigració s'han suavitzat i ara es pot marxar del país fins a dos anys sense perdre les propietats a l'illa i els visats no tenen els preus abusius del passat, que impedien a la majoria dels cubans viatjar. El 2012 més de 400.000 cubans dels EUA varen visitar l'illa. Hi ha 100 vols setmanals de Miami a l'Havana.

La política del partit únic no impedeix la participació de la ciutadania en la política encara que la influència de la seva opinió pesa moderadament. Va ser nombrosa la participació de col·lectius socials i associacions en les assemblees prèvies al sisè Congrés del Partit Comunista Cubà del 2011, però la democràcia real amb la coexistència de partits que representin diferents corrents d'opinió de la ciutadania no està encara a la vista... La llei Helms-Burton, aprovada al Congrés dels EUA el 1996, establia que l'embargament i el boicot econòmic dels EUA  seria aixecat si eleccions lliures i multipartidàries eren autoritzades i les propietats nacionalitzades des dels anys seixanta eren retornades als seus antics propietaris. Una vegada anul·lada l'ajuda soviètica multimilionària el 1991 per l'acord entre el secretari d'Estat Baker i el primer secretari del Partit Comunista de la URSS, Gorbatxov, semblava que aquesta mesura podria produir efectes per les dificultats econòmiques extremes de Cuba; no va ser el cas. La vocació d'unitat contra l'enemic extern i un orgull d'haver resistit la pressió americana per anys ha fet i fa encara difícil per als cubans la revolta contra el govern sense passar per traïdor. Cal no oblidar que el lema de la revolució és “Patria o muerte. Venceremos”...

Internet resulta car peR Als cubans i està parcialment controlat pel govern, però els debats entre acadèmics, intel·lectuals i l'Església catòlica local són vius, si bé no es qüestiona l'estructura política d'estat perquè la persistència del sentiment d'agressió externa per l'embargament dels EUA, que ha produït un patiment profund al país, l'ha cohesionat com poques altres mesures ho haurien fet.

La relació estreta de Cuba i Veneçuela ha proveït l'illa de petroli a preus subsidiats i per tant ha forjat una forta aliança entre ambdós països. És avui aquesta una qüestió que Cuba considera amb certa prevenció vist l'estret marge de vots pels quals el president Maduro ha estat elegit. No és segur que la República Bolivariana es mantingui a mitjà termini. Seria, per tant, imprudent per Cuba jugar una única carta d'aliances en política exterior. L'alternativa més lògica i probablement mes rendible és una aproximació als EUA una vegada consolidada, com ja ho està, la relació amb el Brasil. Recíprocament la política dels EUA en relació amb Llatinoamèrica està massa negativament condicionada per l'agressiva política envers Cuba. Els països de la regió han manifestat que no tornaran a participar en les periòdiques cimeres americanes si Cuba no hi és present. Per als EUA no és possible posar fi a una política a Llatinoamèrica hereva de la guerra freda que avui ja ha  perdut tot sentit, si no canvia radicalment la relació amb Cuba. Aquesta política és ara una inèrcia del passat i una conseqüència de la pressió del lobby cubà intern als EUA, però no respon a  un risc politicomilitar contra els EUA com podia ser-ho en l'època de la guerra freda. El president Obama en el seu segon mandat, i per tant amb la necessitat de deixar un llegat polític i històric, té dues opcions: deixar-se portar pels grups de pressió reaccionaris  interns i continuar el càstig a Cuba o treure els EUA del fals debat cubà i trobar la manera que Washington i l'Havana puguin conviure amb col·laboració i no amb confrontació ara que els blocs Est-Oest han desaparegut. Ambdós països, sobretot Cuba, se'n beneficiarien i la col·laboració regional a Amèrica  Central i del Sud milloraria. S'ha d'esperar que el sentit comú s'imposi i que l'èxit que per al president Obama suposaria posar fi a un conflicte que dura des de 1957 faci la resta. Res en aquesta qüestió, des d'una visió actual, té el mínim sentit econòmic, polític o social.