Herois de 1714
Una més de les desgràcies que imposa la LOMQE tot just aprovada pel Congrés dels Diputats consisteix en la capacitat que s'atorga al govern espanyol de fixar el 100% dels continguts en matèria de geografia i història a l'ESO. Sembla previsible, doncs, i sempre que no es consumi la ruptura amb Espanya aviat, que retornarem al sinistre període en el qual la història de Catalunya va desaparèixer de les aules i es va difuminar bona part de l'imaginari col·lectiu.
Sortosament, això es va mitigar en el cas d'alguns alumnes de la meva generació, la que ara està impulsant el procés sobiranista (cosa que, com és sabut, denuncien amb vehemència els adversaris de la independència quan al·leguen, com ha insinuat el mateix ministre Wert, que alguns de nosaltres vam ser “adoctrinats” pel radicalisme nacionalista en la nostra tendra infantesa). Per a les fornades d'alumnes educats sota el franquisme i durant els anys de l'anomenada transició, en canvi, no hi ha cap notícia ni de la Catalunya medieval, ni del 1640, i pel que fa a la guerra de Successió, la versió consistia a agrair a Felip V que destruís les nostres llibertats perquè així es va posar la primera pedra de la modernització d'Espanya associada, com no podia ser altrament, al centralisme i a l'aniquilació dels localismes rancis.
Bestieses com aquesta encara es podien escoltar fins fa ben poc no sols en boca d'algun polític o intel·lectual madrileny sinó també de suposats progressistes catalans que, cultivats en tot menys en allò que es refereix al passat i a la cultura del país, havien decidit aparcar la seva identitat a canvi d'un universalisme de baixa estofa que no aixequés la veu als mites nacionals espanyols i que els permetés anar traient tacada del règim autonòmic. Eren veus afins a les que ara, per una gran dosi d'ignorància i amb molta mala fe, critiquen la superba infraestructura cultural que representa el Born i la seva avinent inauguració a pocs mesos del tricentenari. Mentre aquells interpreten el nou equipament com un deliri més de l'aquelarre independentista que esclatarà el 2014, d'altres entenem que es tracta d'una iniciativa imprescindible per aproximar-nos amb rigor al coneixement d'uns fets que van marcar decisivament la nostra comunitat, i encara més si la voluntat de les institucions espanyoles no és altra que la de desterrar de l'ensenyament episodis com el del setge de Barcelona o el de la ferotge repressió borbònica. Cal celebrar, doncs, que les institucions municipals hagin reconciliat la capital amb el passat del país i que el projecte dirigit per Joaquim Torra aculli propostes tan sòlides com la del cicle de conferències, coordinat per Enric Vila, sobre els herois de 1714 que es va encetar la setmana passada amb les ponències de Joaquim Albareda i de Jordi Pujol sobre Narcís Feliu de la Penya. Sens dubte, per encarar els reptes que ens esperen, seria molt millor que les nostres elits tinguessin ben presents les accions i les idees de personatges com ara Pau Ignasi de Dalmases, el general Basset, Manuel Desvalls, Rafael Moragues i el mateix Narcís Feliu de la Penya, per citar només alguns dels noms que desfilaran en les diverses sessions celebrades al Born. Potser així seríem capaços de desmuntar les tergiversacions que els discursos hispanocèntrics han construït durant els tres darrers segles i l'esforç per sepultar la memòria de les gestes que els catalans van protagonitzar durant els primers anys del segle XVIII. Perquè, malgrat ser cert que la guerra de Successió es va desenvolupar en el marc d'un conflicte dinàstic espanyol, la veritat és que les conseqüències de la contesa van portar a l'annexió militar d'una entitat amb atributs de sobirania i a una revenja acarnissada que esdevindria un trist precedent en la cadena de genocidis que se succeirien en l'Europa contemporània. I potser, si fóssim conscients de l'obra dels grans juristes catalans i dels pensadors polítics anteriors a 1714, seríem capaços d'entendre que els suposats localismes medievals que Felip V va aplanar no eren sinó precedents de limitació del poder i de subjecció de les autoritats al dret que ja incorporaven el germen que la modernitat coneixeria com a constitucionalisme, tal vegada un constitucionalisme que hauria evolucionat des d'un ordre tradicional com ja havia succeït en aquella època a Anglaterra d'ençà de l'anomenada Revolució Gloriosa de 1688 o als Països Baixos, models en els quals Catalunya s'emmirallava.
La nostra feblesa com a nació es revela precisament perquè el coneixement de les nostres epopeies històriques i intel·lectuals han hagut de ser adquirides per molts catalans amb un cert caràcter autodidacte, fora de l'oficialitat (també, com hem recalcat, d'un ampli sector de l'oficialitat institucional que ha controlat el país en democràcia) i fins i tot, recentment, a través de la literatura amb magnífiques novel·les com ara Victus, d'Albert Sánchez-Piñol, i Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat –sense oblidar altres textos prominents de la darrera dècada dedicats a l'ensulsiada catalana com són la Trilogia 1714, d'Alfred Bosch (2002), i La dona de la finestra, de Vicenç Villatoro (2005)–. És positiu, en definitiva, que davant una nova ofensiva de l'espanyolisme per negar els nostres orígens i per esborrar els nostres codis socials compartits rescatem de les ombres i de la pols algunes de les fites més elevades que hem produït com a poble, ni que sigui per provar d'emular-les aquest cop amb l'èxit definitiu que ens condueixi a la plenitud nacional en versió actual, això és, a un espai de llibertat en un ordre social just.
