LA GALERIA
El peu de foto
Segueixo el camí de la Via Catalana, amb els seus alts i baixos corresponents. Em fixo i em sorprèn sovint els matisos diferencials de cada lloc. Percebo la paradoxa que res és igual i tot és el mateix. Com en la metàfora del riu. No mereix, potser, adonar-nos del que ens fa semblants enmig de la diferència, ser l'objectiu d'un viatge? El camí és ple d'estelades. N'hi ha pertot arreu. N'he vistes penjant de penya-segats, dels murs d'un castell, del pal més alt d'un veler, de tractors, de bales de palla, una de solitària entre les antenes dels terrats de l'Hospitalet de Llobregat, i en un aparador d'una merceria entre calces, mitjons i sostenidors i una etiqueta que avisava que no era a la venda. A banda, les habituals en finestres, balcons i monuments L'entusiasme de la gent és absolutament real. De petit, la meva mare sempre m'havia advertit que el nostre és un poble pacient però tossut. Ara me n'adono perfectament.
A Barcelona i les poblacions veïnes, això que en diuen àrea metropolitana, la cosa passa més desapercebuda. En el guirigall de la capital i les claríssimes arrels dels treballadors dels voltants, el missatge independentista és clar que no ha reeixit de la mateixa manera que en les poblacions rurals. I considero que una capital com Girona encara desprèn importants signes d'un passat pagès. Quasi ningú va anar a la Via, molts se'n van assabentar pels mitjans i de tant en tant es pot veure alguna estelada en un balcó. És lògic. El senyor Esteve ja fa molts anys que va traspassar la seva botiga de vetes i fils a una multinacional de les hamburgueses.
Estic a punt d'iniciar la ruta cap a les comarques tarragonines. Unes grans desconegudes per a mi, cosa que considero estimulant. De fet, de Barcelona cap al sud només hi he passat per inhòspites autopistes. Estic, però, segur que hi retrobaré la meva gent, el meu territori en aquest intent de posar el peu de foto a la gran imatge de l'11 de setembre passat. Paisatges nous, un accent diferent i, de nou, estelades a finestres i balcons, lluny ja de la capital i els seus voltants on majoritàriament es parla en una llengua que no és la meva. Són també, malgrat tot, gent del meu territori, són dels meus. En aquests grans centres de població si bé no es copsa gaire entusiasme pel procés independentista, tampoc s'hi percep cap mena de rebuig. És com si passessin per alt els dubtes que caga constantment el PSC, el partit que acostumen a votar.