La dimissió activa
Durant força anys, davant dels reiterats silencis amb relació a punts que comprometien la credibilitat democràtica de l'Estat (GAL, LOAPA, impossibilitat de jutjar el franquisme, esquarterament de l'últim Estatut que el poble de Catalunya havia votat sobiranament...), va estar de moda preguntar-se si els intel·lectuals liberals espanyols existien. El que va començar essent una pregunta sincera, va acabar transformant-se en una pregunta merament retòrica, ja que la realitat l'havia contestada sobradament. Sí: els intel·lectuals liberals espanyols existien. Però existien per deixar d'existir. Existien per subratllar la seva absència. “Va resistir la tortura / però no va resistir l'adulació”, diuen uns versos de Raimon. Parafrasejant-los podem dir que alguns intel·lectuals liberals espanyols van resistir heroicament la persecució franquista però han estat incapaços de resistir-se a la prolongació dels tics autoritaris de la sempre eternament (i interessadament) jove democràcia espanyola.
El procés sobiranista no ha fet res més que ratificar la inexistència d'aquesta auxiliada tríada conceptual (intel·lectual-liberal-espanyol), expressió del desig que hi hagués algú amb sentit d'avantguarda i de diàleg honest, algú que proposés idees per travessar el cercle de foc d'una cultura política endèmicament violenta, patrimonialista i dogmàtica. A hores d'ara la realitat és incontestable: més enllà de Miguel Herrero de Miñón, de José Carrillo, d'un intermitent Cayo Lara, de Ramoncín i de Víctor Manuel no sembla que a Espanya hi hagi gaire ningú més disposat a reconèixer que el debat sobiranista té un fons essencialment democràtic i que podia obrir una via històrica de refundació democràtica de l'Estat espanyol.
A Catalunya, microcosmos reflex del macrocosmos, també s'està subratllant aquesta paradoxal existència de la inexistència de l'intel·lectual liberal espanyol. En aquest sentit, i com a exemple entre d'altres exemples, resulta severament il·luminador comprovar com Jordi Llovet, amb forçaments conceptuals tòpicament característics del despotisme il·lustrat, trafica amb l'ampul·lós títol d'Estètica i poder per acabar reiterant un dels tics més celebrats de la ultradreta: associar nacionalisme (català, of course!) amb nazisme. Estem, ni més ni menys, que en un terrible grau zero de la política. Aquesta inhibició de la iniciativa i de la voluntat de profunditat, aquesta substitució de l'argumentari per l'estridència del posicionament, ¿a on porta?
