PSC: aguantar la posició

El PSC ha votat de manera dife­rent del PSOE al Congrés dels Dipu­tats, a propòsit del dret de Cata­lu­nya a deci­dir. Cal reconèixer que ha estat cohe­rent. No és que la coherència con­sis­teixi a votar de manera dife­rent del PSOE, sinó a fer-ho quan les posi­ci­ons res­pec­ti­ves no coin­ci­dei­xen o quan els interes­sos del poble de Cata­lu­nya ho dema­nen. Uns interes­sos que, també cal dir-ho, no vénen donats per cap guardià més o menys il·lumi­nat o opor­tu­nista, sinó per allò que ha estat objecte d'acord al Par­la­ment de Cata­lu­nya i per la majo­ritària opinió de la ciu­ta­da­nia cata­lana. Hau­ria de ser, aquest, un fet de nor­ma­li­tat, sobre­tot en un camp ideològic com el soci­a­lista, que és per defi­nició la casa de totes les eman­ci­pa­ci­ons huma­nes, també les naci­o­nals, encara que alguns expo­nents del PSOE, de vega­des, ens sor­pren­guin amb decla­ra­ci­ons que no tenen gens de soci­a­lista i que més aviat sem­blen actes fallits del naci­o­na­lisme espa­nyol que els ha cres­cut al bude­llam.

Sóc dels que cre­uEN que l'actual PSC no res­pon a l'ampli espai soci­a­lista català, sinó a una part massa reduïda del seu espec­tre. No cal ser molt pers­picaç per cop­sar-ho en la diàspora elec­to­ral i mili­tant que l'afecta, en part deguda a la tensió en què es troba la política cata­lana i que cas­tiga els espais cen­trals, però deguda també a les vacil·laci­ons amb què el PSC s'ha mogut tot sovint d'uns anys ençà. Cal refer el PSC des de la plu­ra­li­tat, res­ti­tuint la volun­tat com­par­tida d'uni­tat que un dia el va fer pos­si­ble i va fer-ne el prin­ci­pal agent del retorn de la Gene­ra­li­tat exi­li­ada, el prin­ci­pal garant de la uni­tat civil del nos­tre poble, el cap­da­van­ter del muni­ci­pa­lisme català i, final­ment, l'eix del pri­mer govern d'esquer­res a la Gene­ra­li­tat dels nos­tres dies. Cal aban­do­nar les acti­tuds patri­mo­ni­als, gasi­ves i con­ser­va­do­res, i prac­ti­car de nou el coratge i la gene­ro­si­tat que ho van fer pos­si­ble. Així ho ha mani­fes­tat recent­ment l'Agru­pa­ment Soci­a­lista de Cata­lu­nya, un cor­rent intern del PSC, d'ori­en­tació unitària, i sobre­tot una xarxa social, enllà del PSC, que assaja d'agru­par la plu­ra­li­tat soci­a­lista que avui és en dis­persió, per cana­lit­zar-la, quan es donin les con­di­ci­ons, cap a un retro­ba­ment inno­va­dor, en sin­to­nia amb les noves exigències democràtiques i trans­for­ma­do­res que han de reo­ri­en­tar el nos­tre futur col·lec­tiu.

El PSC hau­ria de sos­te­nir la coherència que aquest cop ha exhi­bit, per­sis­tint en la defensa del dret a deci­dir (només via­ble si l'Estat acce­deix a pac­tar-lo) i també en la defensa de la pos­si­ble con­sulta suc­cedània (no vin­cu­lant), des­ti­nada a fer sen­tir la veu democràtica del poble de Cata­lu­nya. Ja sé que la con­sulta serà sus­pesa pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que tant ens estima. Però el PSC no pot aban­do­nar la posició, perquè aquesta és l'única palanca que pot moure l'Estat cap al diàleg i el pacte. Com tam­poc no pot aflui­xar en el seu fede­ra­lisme plu­ri­na­ci­o­nal, altre temps majo­ri­tari a Cata­lu­nya i avui en des­pres­tigi, a causa de la manca de ver­sem­blança que li dóna l'immo­bi­lisme espa­nyol domi­nant. És, però, l'únic ter­reny on pot ges­tar-se un nou pacte accep­ta­ble per a Cata­lu­nya: un Estat català (o com hagi de dir-se), de caràcter naci­o­nal, asso­ciat a un Estat fede­ral espa­nyol (o com hagi de dir-se), que es reco­neix plu­ri­na­ci­o­nal.

En resum, penso que el PSC hau­ria d'aguan­tar la posició, peti qui peti, sem­pre dins del bloc cata­la­nista, sense vacil·laci­ons que ningú no enten­dria; i que també hau­ria de pro­cla­mar, més alt que mai, el seu fede­ra­lisme plu­ri­na­ci­o­nal, perquè aquest serà l'únic ter­reny prac­ti­ca­ble on, final­ment, es donarà la solució. Si l'Estat espa­nyol es mou, si sabem aguan­tar perquè es mogui.