Immòbil com la muntanya
Una de les últimes pel·lícules del gran Kurosawa, i per aquest cronista la més reeixida del seu període final –feta als setanta anys–, Kagemusha, toca un argument clàssic, la substitució del líder poderós i carismàtic, absent o desaparegut, per un doble físicament igual que ell, a qui cal ensinistrar per fer-lo capaç d'enganyar el món amb la seva presència, i evitar el desastre que vindria si el món descobrís que el gran personatge ja no hi és. Kurosawa ho situa en les guerres entre clans japonesos del s. XVI: un delinqüent groller ha de representar el líder suprem durant la batalla decisiva, i els girs i les subtileses psicològiques mostren en grau superlatiu la finesa i l'agudesa del gran mestre.
Prenem el lema emblemàtic del clan Takeda –la facció en qüestió–, que porten als estendards i que els identifica entre els clans nobiliaris: “Ràpid com el vent, serè com el bosc, fer com el foc, immòbil com la muntanya”. És temptador sentir-se iconòleg i agraïdament discórrer sobre la representació del elements dins del lema, i aquest devia ser l'esperit del culte coneixedor de les tradicions que el va elaborar o, segurament, adaptar o robar. La llegenda diu que per no caure derrotat cal no desatendre cap dels quatre elements, i el desastre del clan Takeda arriba per l'incompliment de l'últim, segurament el més important: quan es mouen i no ho havien de fer. En l'última escena del film ho constata el recitat fatal del premonitori lema, i així s'acaba el relat.
Un se sent obligat a preguntar-se si el senyor Rajoy és incondicional devot d'aquesta pel·lícula. La pregunta és retòrica, naturalment; desconec la singladura cultural del president del govern espanyol, i si aquest senyor tingués les meves simpaties seria una sorpresa agradable descobrir-lo adepte de Kurosawa; direm, per tant, que seria simplement una sorpresa, i no cal dir-ne inesperada perquè, per definició, una sorpresa no és tal si no és inesperada. El govern de Rajoy i els seus adlàters –inspiradors, comandants, amos o el que redimonis siguin– no tenen res de ràpids com el vent, ni són serens com el bosc, ni menys encara fers com el foc, però el que no se'ls pot negar és que són immòbils com la muntanya. La qüestió es planteja ella sola: n'hi ha prou amb aquesta qualitat quan no es tenen les altres? Es pot considerar una qualitat ser immòbil com la muntanya si no s'és ràpid com el vent, serè com el bosc i fer com el foc? Segurament no, i encara el contrari, perquè en aquest cas un serà tan sols un pedrot inert, del tot vulnerable no tan sols davant d'un enemic poderós, sinó del primer pària que passi per allà disposat a pixar-s'hi.
Això passa ara mateix en part. El govern espanyol, en forma d'ell mateix o d'institucions germanes, és aquests últims temps conspicu protagonista d'una sèrie única d'èxits internacionals espaterrants encadenats un rere l'altre: l'estatus de Gibraltar, la concessió dels Jocs Olímpics a la ciutat de Madrid, la liquidació de la doctrina Parot en els tribunals europeus... Els fets semblen corroborar la tesi inicial d'aquest escrit, però falla l'element de l'última consideració: com que l'únic flanc amb èxit de la gestió pública de l'immòbil Rajoy (tan immòbil que potser fins i tot és el doble d'ell mateix), és el català –semblarà desconsiderat constatar que els catalans encara no han aconseguit res? Que, al contrari, l'únic avenç és que Madrid els ha buidat les arques?–, es conclou que els catalans no són ni tan sols el pària capaç de pixar impunement al ruïnós portal de l'obscur edifici del clan Takeda de la Moncloa.
Només la curiositat històrica convida a quedar-se per veure el final d'aquest tediós espectacle, perquè tots els elements en joc són per fugir-ne fastiguejat. El conflicte entre Espanya i Catalunya el sosté bàsicament la ineptitud política dels dos bàndols. Sense distinció de faccions, els elements retòrics en joc són d'una pobresa pueril, d'una falta de categoria intel·lectual que els ossos dels pròcers pretèrits d'un i altre bàndol –els d'Olwer, Hurtado, Bosch Gimpera, Azaña, Negrín, Ridruejo, Sánchez Mazas– deuen estar cruixint de riure en les seves sepultures.
Som al mig d'una guerra, que no ho dubti ningú; una guerra en què es fa tot el que hi ha a l'abast per destruir l'enemic, no l'adversari, ni l'antagonista, ni el rival, ni el contendent: l'enemic. I cal felicitar-se de ser a l'OTAN i que la logística militar depengui de Brussel·les, i no tenir l'expectativa de veure entrar els tancs per la Diagonal (però la Guàrdia Civil encara tenen Jeeps i metralladores). Els últims senyals del camp de batalla no conviden a l'optimisme. La discussió sobre posicions relatives i extremistes sembla extreta d'un manual barat d'autoajuda: jo sóc el moderat i tu l'extremista, i això ho diu tothom. Que els termes ideològics pròxims a l'ètica són relatius ja ho sabíem, però tant?
Concòrdia? Tots diuen, perfecte, pacte, acord, el que vulguis, però sobre el que jo dic. Observarà l'amable lector que a l'hora de concretar (una mica) els elements en judici he repartit les atribucions entre les dues bandes –dues bandes són i, sobretot, seran, no tres ni quatre ni cinc: espanyols i catalans– o, si més no, no he especificat. Desencert i desgavell no són, per desgràcia, atributs exclusius d'uns o d'altres. Però no seria just repartir càrrecs al cinquanta per cent, perquè una de les dues bandes té la paella pel mànec, i per tant el domini dels fets, tant de les accions que els han desencadenat com de possibles sortides. I sempre s'ha dit: el qui té més poder té més responsabilitat.
