El sermó

Lluny de les escales de la catedral sempre sorprèn una mica la repercussió que té l'homilia que el bisbe de Girona fa per Sant Narcís. Especialment entre els mitjans de comunicació, que n'estan pendents, l'analitzen i l'esmenten durant uns dies. Des d'una certa distància de les solemnitats socials de la ciutat, se'ns presenta com una rutina que arriba amb l'aire antic dels temps en què l'Església tenia un paper central a la societat i totes les ànimes al seu càrrec, fins i tot les més esgarriades. Aquest any, el bonhomiós bisbe Pardo ha lamentat el comportament de 13 TV, la cadena propietat de la Conferència Episcopal i ha demanat perdó per la part que el toca. És un gest que s'ha agraït, és clar, però que no afectarà l'empenta enverinada amb la qual la jerarquia eclesiàstica espanyola contempla determinades expressions de la voluntat popular. Està en la seva naturalesa i és per això que quan, fa uns dies a Tarragona, van decidir beatificar una munió de màrtirs catòlics, molta gent que conserva a la memòria la història d'aquest país inscrita a sang i foc, ho va interpretar com un acte polític. Qualsevol que hagi parat l'orella i recollit, a casa o a fora, el testimoni dels derrotats a la Guerra Civil, sap que és tan habitual descobrir una consciència molt feble del que representava la República i trobar moltes incerteses ideològiques en relació amb la causa que havien defensat, com adonar-se de la profunditat d'un anticlericalisme instintiu i de l'enorme ressentiment que es guardava en relació amb el paper del clergat. L'Església catòlica no va ser còmplice del franquisme, en va ser l'ànima, i al front, quan l'exèrcit republicà i el rebel combatien, uns ho feien esperonats per les arengues dels comissaris polítics i els altres pels sermons dels capellans castrenses. Des del mateix púlpit en què el bisbe Pardo fa invocacions a la concòrdia i a la democràcia, un antecessor seu, l'any 1930, mantenia que només la dictadura i la monarquia eren sistemes polítics no condemnables i que la República era una greu amenaça a l'estat confessional catòlic que degradaria la pàtria, l'ordre i la família. I, a la postguerra, quan les ràfegues de les execucions acompanyaven la sortida del sol, s'hi van fer abrandats elogis a Franco i es va legitimar la dictadura i es va promoure una moral malaltissa, hipòcrita i asfixiant. I una memòria absolutament selectiva. Contemplant-ho des de fora de la catedral i de les solemnitats oficials, no em sembla rellevant que demani perdó si segueix situada prop del poder, cultivant les elits a les seves escoles i universitats i proporcionant munició i tropes a la dreta més reconsagrada del país. Aquí es fa sovint la caricatura de la tradició anticlerical de l'esquerra sense esmentar que té més a veure amb els comportaments polítics que amb la religió. Les complicitats de les bases en alguns combats i la presència, liderant els hereus ideològics dels menjacapellans, d'una monja benedictina i d'un economista d'inspiració cristiana, en deuen ser proves contundents.