És l'economia, estúpid?

Durant la campanya electoral nord-americana de Bill Clinton del 1992 contra George Bush (pare), una de les tres frases que utilitzava força l'equip de Clinton era: “The economy, stupid”, fins al punt que va esdevenir una mena d'eslògan no oficial de la campanya, a l'estil del “Yes, we can” d'Obama. El govern espanyol pensa que una represa econòmica ajudarà a neutralitzar l'independentisme de Catalunya, ja que suposa que bona part del procés català té un fons d'arrel econòmica com a principal motor. I després d'haver fracassat l'estratègia impulsada durant una llarga temporada d'intentar neutralitzar Catalunya amb duresa, negant-li fins i tot els diners per a una mínima supervivència esperant-ne una revolta popular contra el govern català, van canviar de discurs i van apostar pel de la por, amb els mateixos resultats.

Ara, vist el fracàs i fins i tot la reacció contrària, volen rebaixar el clima d'enfrontament i reconstruir ponts per començar un possible camí d'una entesa mínima amb l'esperança que si l'economia reprèn una mica, afavorirà la seva estratègia. És clar que Rajoy pensa en clau clintoniana i ens vol dir als catalans: això vostre, “és l'economia, estúpids”. No seria la primera vegada que s'equivoquen en l'anàlisi, de fet, penso que fa molt de temps que s'equivoquen, perquè si hem arribat fins al punt que el vuitanta per cent dels catalans reclamen una consulta és que el procés ha estat llarg i multicausal, tot i que potser l'econòmic i les respostes ofensives i excloents de responsables espanyols encara n'hagin atiat més el foc.

Dimarts que ve el govern català aprovarà el projecte de Pressupostos per al 2014 que entrarà ben aviat al Parlament pel seu debat i aprovació, si s'escau. Són uns pressupostos especials, perquè després d'un any de tenir-los prorrogats, per fi en tindrem de nous. Fins avui s'ha filtrat ben poca cosa llevat d'un seguit de noves taxes que encara malmetran més les economies particulars, però el marge de maniobra del conseller Mas-Colell és pràcticament nul puix que el ministre Montoro ja ha anunciat que la reforma del finançament autonòmic que hauria d'haver entrat en vigor l'1 de gener del 2014 no ho farà i els ingressos que podria suposar un nou finançament tampoc no vindran.

El debat que s'espera al Parlament posarà en evidència la feblesa financera catalana, una debilitat que encara quedarà més palesa davant de les baixades d'impostos de certes autonomies, algunes de les quals són receptores netes de la nostra solidaritat. La proximitat de les eleccions autonòmiques ha impulsat els barons cantonals del Partit Popular a iniciar rebaixes d'impostos en contra del criteri del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, perquè envia un missatge confús als socis europeus que ens controlen el dèficit i a una societat que encara ha de fer sacrificis per les retallades. Però avui Espanya ha esdevingut invertebrada i ja ni el monolític PP no pot dir que té un discurs únic a tot Espanya.

Aquesta feblesa del govern espanyol amb els seus mateixos els suposarà un problema greu a l'hora de confeccionar un nou finançament autonòmic puix que, a diferència del que va fer Zapatero, l'augment que han de rebre les autonomies maltractades pel sistema, com la catalana, no podrà venir per un augment de l'endeutament sinó que serà pel repartiment, i com que això suposa una suma zero, els més ben beneficiats d'ara, necessàriament hi hauran de perdre.

Potser, si ho fan bé, la publicació de les balances fiscals podria ser un bon exercici objectiu que hauria d'ajudar en el debat, però a diferència del que passa als Estats Units em temo que el problema aquí i ara no és l'economia, sinó que és la política espanyola.