JFK

Demà farà 50 anys de la mort de John F. Ken­nedy. Jo no la recorde, per­so­nal­ment, però conec molta gent que va expe­ri­men­tar per pri­mera vegada la glo­ba­li­tat aquell dia i que la recorda gai­rebé com una qüestió íntima. Gent que sap per­fec­ta­ment on era, què feia i com va rebre l'impacte d'una notícia sor­pre­nent, ines­pe­rada, dramàtica.  Pot­ser recor­dem tot això perquè l'assas­si­nat de Dallas va ser la con­sa­gració de la tele­visió com a mitjà, com a referència de la infor­mació en directe. I també la cons­ta­tació que el món s'havia fet xico­tet i curt d'una manera ines­pe­rada.

Hi ha una expo­sició a Was­hing­ton aquests dies que ense­nya  por­ta­des de dia­ris de tot el món que coin­ci­dien, en les fotos i els titu­lars, en el per­so­natge. Mai abans s'havia vist una una­ni­mi­tat infor­ma­tiva com­pa­ra­ble tan extensa arreu del pla­neta, tan com­pacta. Pot­ser per això Ken­nedy ha que­dat com una icona glo­bal. La mort el va fer una icona. La seua con­tra­dictòria figura política gai­rebé no pot gai­rebé ni ser qüesti­o­nada. La seua mort i la del seu germà, assas­si­nats en tots dos casos, va esten­dre sobre Amèrica una sen­sació estra­nya de cul­pa­bi­li­tat col·lec­tiva que ha man­tin­gut la gran saga de polítics de Bos­ton com la cosa més apro­xi­mada a una família reial. Ningú no dis­cu­teix ni dis­cu­tirà mai quina era la política del jove pre­si­dent pel que fa al Viet­nam, què va pas­sar real­ment amb la invasió de Cuba o quin hau­ria estat el seu paper en la lluita pels drets civils. Les ico­nes no són qüesti­o­na­bles.

De fet no estic qüesti­o­nant-lo jo tam­poc. Tot i  que sem­pre m'ha sem­blat que JFK va inau­gu­rar un model de fer política que no ha estat, en gene­ral, posi­tiu: l'ús de la vida pri­vada com a ele­ment de seducció ideològica, la importància del màrque­ting, l'apro­pi­ació dels mit­jans de mas­ses. Tot això no ho va inven­tar Ken­nedy, però Ken­nedy va ser el pri­mer a usar-ho. Ell va ser el pri­mer a enten­dre que el món havia can­viat i que les for­mes de la política segu­ra­ment esta­ven obli­ga­des a can­viar. I aquesta va ser una mos­tra d'intel·ligència enorme que, en aquest cas sí, ningú no pot qüesti­o­nar.