Sidillà

Sant Romà de Sidillà és un poble medi­e­val sepul­tat sota la sorra. Encara avui queda dis­si­mu­lat com un espec­tre gràcies al bosc de pins i alzi­nes que s'alça entre Foixà i Colo­mers (zona del Baix Empordà) i gràcies (és un dir) a l'oblit i a la negligència de les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons que hau­rien de tenir cura de man­te­nir el patri­moni històric. Sidillà dona­ria per a una novel·la històrica amb volu­tes de rea­lisme màgic fil­trat per la mà esquerra d'un escrip­tor com Jesús Mon­cada o per la car­na­li­tat espi­ri­tual d'en Joan-Lluís Lluís d'El dia de l'ós. És un poble que va ser aban­do­nat entre els segles XIII i XI, molt pro­ba­ble­ment perquè la pesta va matar els seus habi­tants, o, com sos­te­nen altres experts, per l'avanç de les dunes de sorra, o perquè el comte d'Empúries va des­viar el curs del riu Ter. Sigui com sigui aquest poble va que­dar enter­rat sota l'arena fins que pels volts del 1970 un grup de Sch­li­e­manns casu­als, que extre­ien àrids a la zona, el va desen­ter­rar en part, fent aflo­rar una església pre­romànica, cases adja­cents, mos­tres de ceràmica romànica, visigòtica i medi­e­val, i també per­me­tent induir que sota aquest poblat hi pot haver altres poblats.

“Sant Romà de Sidillà dri­bla el foc i Cul­tura li gira l'esquena”, era el títol amb què el sem­pre ace­rat peri­o­dista Joan Puntí dilluns pas­sat ini­ci­ava la seva crònica en aquest diari. Cert: el que el foc de Vilo­priu no va arra­sar la set­mana pas­sada, ho arra­sarà l'aqui­es­cent desídia de l'admi­nis­tració, que acaba de dene­gar la pro­tecció d'aquest patri­moni com a monu­ment his­to­ri­co­artístic. El poder és pragmàtica ferotge. Tota la resta és lite­ra­tura. Antoni Puig­verd evoca Sidillà en un poema que bar­reja prosa i vers: “Només uns murs romànics, vacil·lants, enmig de sorra i pinassa. Llos­treja. Espes­sos cor­ti­nat­ges fune­rals tan­quen el bosc i guar­den l'escal­for. Segles endins, les pedres, com els ossos.” El segell edi­to­rial Edi­ci­ons Sidillà, fun­dat per Xavier Cor­ta­de­llas i Judit Pujadó, res­cata el seu nom. Avui Sidillà expressa dos dra­mes con­tem­po­ra­nis. U: la sorra i la malesa de la vege­tació sal­vatge con­ser­ven la memòria històrica millor que no pas algu­nes per­so­nes. Dos: si un patri­moni no és sus­cep­ti­ble d'eri­gir-se en marca d'un loca­lisme inflat sotmès a la mer­ca­dotècnia del turisme adot­ze­nat, està dat i beneït. A Sidillà, que merei­xe­ria ser una de les ciu­tats invi­si­bles d'Italo Cal­vino, s'hi arriba a través de la sor­presa, entre llums deli­ca­des i murs fràgils com el nos­tre desig d'exhu­mar-la.