El gran Jordi Vilamitjana

Que guapa la Isabel Marsà, aquest dijous passat, a l'acte organitzat al Carlemany pel Rotary Club de Girona per donar a conèixer el guanyador de la 32a edició del premi anual Manuel Bonmatí de periodisme sobre la ciutat dels quatre rius i una sèquia. Si la força la representés una parella –que segurament és així; perquè a on vas sol per aquesta vida?– aquesta (força, parella i canalla) és la formada pels amics Isabel i Jordi. Vilamitjana, com ja sap tot bon lector de diaris, va ser qui es va endur el Bonmatí –com ja va fer fa divuit anys– i també el bon caliu del públic present a la sala. Bonmatí no era conegut especialment per llevar-se a primera hora –diuen i així ho recordava Narcís-Jordi Aragó–; de Vilamitjana, per la seva capacitat de treball, no he sabut mai quan es lleva (per molt que jo m'afanyi a calçar-me, sempre em guanya) o si dorm i si –a més a més– quan ho fa somia (per l'amor declarat que sent per aquest petit país), els comptes no em quadren. La resposta –com també tots sabeu– rau en el seu cor, comparable amb el seu nas. No parlo de mides, ambdues evidents d'altra banda, sinó de la batucada xiroia dels seus batecs i de la capacitat canina de flairar del capità Cook. És aquí on podríem convenir que per ser un excel·lent cronista –com el gran premiat– o mestre o company o pare o germà o fill o amic cal una barreja fifty-fifty de saber escoltar el tam-tam de les realitats que ens envolten, fondre-les amb el zum-zum dels sentiments, mantenir els narius ben oberts i deixar-se captivar per les olors de la ciutat i els seus barris. Això no s'aprèn. Ni en facultats, ni en redaccions. Cal la facultat de saber. Negre sobre blanc. I roig de les postes de sol, i tenir la rauxa d'aplaudir-les, victorejar-les, saludar-les –si convé– a poc a poc... com un puny. ADN en estat pur: la vella força del carrer de la Força. Des de la cadira de(l) Carlemany, Jordi Vilamitjana va impartir ex cathedra –amb veu alta i fonda– la millor de les lliçons, les que quotidianament té reservades per als seus privilegiats els mil i pico alumnes de l'Institut de Santa Eugènia, la que ens parla de sentiments, de solidaritats, de petiteses, que gràcies a la seva destresa amb la llengua esdevenen grans i abastables si tots plegats ens hi posem; perquè sí que es pot quan comptes amb veïns perifèrics com Vilamitjana. Paraula! Els quatre pobles de la nova petita –per sort– Girona som deutors dels teus relats. Aquesta galeria (o una de millor, si en sabés més, si fos millor deixeble) te la devia, Jordi.