Opinió

A roda d'Escòcia

Perquè la fermesa i la unitat són imprescindibles, però sent tossuts només no n'hi haurà prou si no tenim aval internacional

Els repre­sen­tants del govern espa­nyol s'han afar­tat de dir que el cas d'Escòcia no té res a veure amb el de Cata­lu­nya. El seu interès a sepa­rar els dos pro­ces­sos de tran­sició naci­o­nal és clar, perquè, en la mesura que siguin com­pa­ra­bles, la seva posició de no per­me­tre un referèndum a Cata­lu­nya els pre­sen­tarà davant del món com un règim difícil d'homo­lo­gar en ter­mes de democràcia occi­den­tal. Pro­ba­ble­ment, les diferències entre els casos d'Escòcia i Cata­lu­nya siguin tan­tes com les sem­blan­ces. Ara, ambdós pro­ces­sos s'assem­blen i es dife­ren­cien en el que és més essen­cial: són dues naci­ons anti­gues que volen deci­dir el seu futur polític de manera democràtica i men­tre l'una ho podrà fer, a l'altra, ara per ara, li ho impe­dei­xen.

Per això van ser tan notòries les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent del govern espa­nyol, Mari­ano Rajoy, en què, per fer por a Cata­lu­nya, va adver­tir Escòcia que, en cas d'inde­pendència, es que­da­ria fora de la Unió Euro­pea (UE). Ho va dir d'aque­lla manera tan cas­tissa i tan ridícula alhora, si és que no són cap­te­ni­ments sinònims, en què reco­nei­xia que no s'havia lle­git el lli­bre blanc escocès de camí cap a la inde­pendència, ni falta que li feia per expres­sar-ne una opinió. Al pri­mer minis­tre escocès (ni el càrrec li va encer­tar Rajoy), Alex Sal­mond, i als dipu­tats esco­ce­sos, tant als par­ti­da­ris del “sí”, com als del “no”, els va ser fàcil fotre's en seu par­la­mentària del pre­si­dent espa­nyol. La rellis­cada –des del punt de vista espa­nyo­lista, s'entén– no només rau en la lite­ra­li­tat de les decla­ra­ci­ons i la fatxa auto­ritària de què va fer gala, com si la per­ti­nença d'una futura Escòcia inde­pen­dent a la UE depengués d'ell en exclu­siva (hi ha un màxima comu­nitària que diu que la UE no veta qui vol, sinó qui pot) i Lon­dres no hi tingués res a dir. Perquè el que, de fet, va fer va ser equi­pa­rar Escòcia amb Cata­lu­nya i, per tant, legi­ti­mar-ne les aspi­ra­ci­ons refe­rendàries i, millor encara, va com­pa­rar el tarannà democràtic de la Gran Bre­ta­nya amb el d'Espa­nya. I en aquest punt, el diagnòstic és ben unànime.

El con­text és favo­ra­ble als interes­sos cata­lans. El que en diuen la marca Espa­nya no gau­deix de pres­tigi, pre­ci­sa­ment. No cal enu­me­rar-ne les cau­ses. També la inter­na­ci­o­na­lit­zació del procés català és un fet, tot i que mai ho serà sufi­ci­ent­ment. Just el dia que Rajoy deia allò d'Escòcia, el Finan­cial Times apun­tava que el procés escocès era una espe­rança per a Cata­lu­nya i, aquesta set­mana, The Wall Street Jour­nal ha fet un repor­tatge sobre l'Espa­nya que està revi­sant el lle­gat de Franco. Deu n'hi do la llufa! La qüestió cata­lana mono­po­litza el debat polític a Cata­lu­nya i a Espa­nya i, cada vegada més, se'n fan ressò els mit­jans inter­na­ci­o­nals i diri­gents euro­peus s'hi pro­nun­cien. Tant se val el sen­tit en què ho fan, perquè cada cas és una dependència; el que és sig­ni­fi­ca­tiu que en par­lin. A més, vull creure que les pres­si­ons diplomàtiques i comer­ci­als que fa Madrid i que a curt ter­mini els sur­ten bé, a la llarga se'ls gira­ran en con­tra, perquè en mos­tren el llautó més autèntic.

Per això, em sem­bla tan deci­siu posar-nos a roda d'Escòcia. Això vol dir fixar una data i una pre­gunta per al referèndum, que ha de ser clara i de res­posta inequívoca, no només perquè els cata­lans sapi­guem què votem i què hem deci­dit quan ho hàgim fet, sinó perquè ho sàpiga tot el món també. Perquè la fer­mesa i la uni­tat són impres­cin­di­bles, però sent tos­suts només no n'hi haurà prou si no tenim aval inter­na­ci­o­nal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.