Al final dels centenaris

Aquests darrers dies han culminat els actes dels centenaris que s'han celebrat aquest any, amb una fortuna desigual, en l'àmbit de les lletres. Les despulles de Joaquim Amat-Piniella, que després de sobreviure a Mauthausen no va poder tornar en vida a la seva Manresa natal, van ser inhumades fa dues setmanes en un panteó que serà un memorial de l'escriptor i de les víctimes del nazisme. L'efemèride ens ha retornat el testimoni històric d'Amat-Piniella però ha servit també per recordar i recuperar una obra narrativa oblidada i fins ara introbable a les llibreries.

Olot ha homenatjat Joan Teixidor. Proclamat fill il·lustre de la ciutat, passa a formar part d'un restringidíssim club de divuit olotins de tots els temps, entre els quals Marià i Joaquim Vayreda, Guerau de Liost, Miquel Blay, Josep Clarà i, si reculem unes centúries, el pare Soler. Teixidor va tenir un paper crucial en la cultura catalana del segle XX. Cofundador de l'editorial Destino amb Josep Vergés i Xavier Montsalvatge, no va ser el secundari de luxe que sovint s'ha pensat. El centenari ens deixa, més enllà d'actes, reconeixements i l'exposició del Museu d'Història de Catalunya que passat festes es podrà visitar a Olot mateix, la poesia completa reunida en un sol volum, Una veu et crida (Curbet Edicions).

També hi ha hagut una nota luctuosa: la mort de Joana Raspall, el passat dia 4, amb el consol excepcional d'haver pogut viure tots els actes del seu centenari, que s'havia clausurat dies abans, i amb nous títols a les llibreries.

Els centenaris de Teixidor, Amat-Piniella i Raspall són passos discrets que haurien de constituir punts de partida per a un coneixement i un reconeixement adequat. Per això resulta inevitable contraposar-los a l'omnipresent Any Espriu, que juntament amb excel·lents exposicions deixa, com a element més perenne, la publicació de la narrativa i la poesia completa en una edició literàriament rigorosa i de factura modesta (és a dir: assequible) i el recull de proses Ocnos i el parat esglai (una edició luxosa amb 1.913 exemplars numerats que potser requeriria també un format alternatiu, apte per a totes les butxaques). Però el centenari d'Espriu també deixa una impressió d'empatx, de solemnitat vàcua, de cites descontextualitzades i tòpics regurgitats, de faramalla institucional, molt soroll i poca lectura. Veurem en el futur, sense bromera commemorativa, quin camí fan les obres.