Un jutge entre preferents
Com de tant en tant passa fins i tot en les institucions més enfonsades, també el poder judicial inclou persones, sovint anònimes, exemplars. Diu el magistrat Santiago Vidal que els seus col·legues deixaran la seva posició contestatària amb el poder quan el ministre Gallardón deixi d'empipar-los amb congelació de sous, taxes judicials i ingerències en el nomenament del seus òrgans de govern. I potser sigui així amb infantes i polítics, però pel que fa als banquers dels grans escàndols, la qüestió adopta, a parer meu, un altre matís, tal com revelen algunes sentències recents.
Sens dubte, hi ha moltes altres resolucions judicials on es posa contra les cordes un poder que es creia blindat davant de qualsevol tipus de reivindicació de justícia que atemptés contra els seus interessos. Però en la que va dictar el magistrat Pablo Izquierdo a la ciutat de Mataró el proppassat mes d'octubre es reflecteix una mena de fàstic ètic que col·loca la dama cega i la seva balança en el lloc d'honor que li correspon, més enllà de la lletra de la llei i de les conveniències del sistema.
La sentència versa sobre les ja tristament famoses preferents, en aquest cas, les comercialitzades per Bankia, símbol màxim i desgraciat d'un producte financer que, entre la població mataronina, ha fet un percentatge estratosfèric de persones “enganxades”. I el jutge parteix d'una constatació: el sistema financer sap que totes les demandes judicials en tema de preferents triomfen, però que continuen essent una part ridícula en el total pastís d'aquesta gran trampa, teixida amb la negligència, cobdícia i manca d'escrúpols dels diversos agents que hi intervenen. I adverteix també que, si bé tot això no hagués pogut conduir a la desgràcia i la ruïna dels estalviadors sense que aquests no haguessin volgut fer créixer els seus diners per sobre de la inflació, és incomparable la seva actitud amb la depredació perpetrada contra ells pel sistema bancari amb els seus, sempre parany, contractes d'adhesió, aquests papers incomprensibles que han fet signar fins i tot a persones centenàries.
Conscient de tot això, el jutge Izquierdo diu en la seva sentència de manera contundent: “Totes aquestes conductes són, a judici de qui subscriu, indicis més que suficients per merèixer un rebuig ètic, civil i penal. Pel que fa al primer, serà la societat qui l'efectuï; el segon s'articula mitjançant la present resolució, i el tercer s'articularà mitjançat testimoni de particulars que s'acorda formar l'objecte de donar trasllat a la fiscalia de Mataró per tal que, en el seu cas, si s'escau, es persegueixin les conductes criminals que es considerin realitzades”.
Més enllà d'aquesta bona notícia (una sentència de quaranta-quatre folis en què el jutge es mulla buscant la justícia material que quan es formava li van dir que havia de ser la seva llum de bitàcola), l'actitud del jutge Izquierdo obre la porta a l'esperança de les bones coses que poden sortir dels bons tàndems: associacions de perjudicats han començat a unir les seves forces. Afortunadament n' hi ha moltes (com ara l'APDEF, que litigava en aquest plet concret) que es van constituint, però no és el mateix que tinguin tres demandes o tres mil. Junta, la gent pot, amb poc esforç individual, ser més forta quan pregunta a la justícia si vol ser-ho, si vol honrar el seu nom. Sols així podem descobrir jutges disposats a complir amb profunditat la promesa que van fer en prendre possessió del seu càrrec. Però que sàpiguen quantes persones llegeixin això que només serà possible que els jutges responguin si se'ls ho pregunta, perquè així ho demana el procediment, perquè la justícia sempre ha de ser sol·licitada; i que sàpiguen també que només recuperarà els diners perduts qui es posi en marxa i els reclami.
