Un jutge entre preferents

Com de tant en tant passa fins i tot en les ins­ti­tu­ci­ons més enfon­sa­des, també el poder judi­cial inclou per­so­nes, sovint anònimes, exem­plars. Diu el magis­trat San­ti­ago Vidal que els seus col·legues dei­xa­ran la seva posició con­tes­tatària amb el poder quan el minis­tre Gallardón deixi d'empi­par-los amb con­ge­lació de sous, taxes judi­ci­als i ingerències en el nome­na­ment del seus òrgans de govern. I pot­ser sigui així amb infan­tes i polítics, però pel que fa als ban­quers dels grans escàndols, la qüestió adopta, a parer meu, un altre matís, tal com reve­len algu­nes sentències recents.

Sens dubte, hi ha mol­tes altres reso­lu­ci­ons judi­ci­als on es posa con­tra les cor­des un poder que es creia blin­dat davant de qual­se­vol tipus de rei­vin­di­cació de justícia que atemptés con­tra els seus interes­sos. Però en la que va dic­tar el magis­trat Pablo Izqui­erdo a la ciu­tat de Mataró el prop­pas­sat mes d'octu­bre es reflec­teix una mena de fàstic ètic que col·loca la dama cega i la seva balança en el lloc d'honor que li cor­res­pon, més enllà de la lle­tra de la llei i de les con­veniències del sis­tema.

La sentència versa sobre les ja tris­ta­ment famo­ses pre­fe­rents, en aquest cas, les comer­ci­a­lit­za­des per Bankia, símbol màxim i des­gra­ciat d'un pro­ducte finan­cer que, entre la població mata­ro­nina, ha fet un per­cen­tatge estra­tosfèric de per­so­nes “engan­xa­des”. I el jutge par­teix d'una cons­ta­tació: el sis­tema finan­cer sap que totes les deman­des judi­ci­als en tema de pre­fe­rents tri­om­fen, però que con­ti­nuen essent una part ridícula en el total pastís d'aquesta gran trampa, tei­xida amb la negligència, cobdícia i manca d'escrúpols dels diver­sos agents que hi inter­ve­nen. I adver­teix també que, si bé tot això no hagués pogut con­duir a la desgràcia i la ruïna dels estal­vi­a­dors sense que aquests no hagues­sin vol­gut fer créixer els seus diners per sobre de la inflació, és incom­pa­ra­ble la seva acti­tud amb la depre­dació per­pe­trada con­tra ells pel sis­tema ban­cari amb els seus, sem­pre parany, con­trac­tes d'adhesió, aquests papers incom­pren­si­bles que han fet sig­nar fins i tot a per­so­nes cen­tenàries.

Cons­ci­ent de tot això, el jutge Izqui­erdo diu en la seva sentència de manera con­tun­dent: “Totes aques­tes con­duc­tes són, a judici de qui subs­criu, indi­cis més que sufi­ci­ents per merèixer un rebuig ètic, civil i penal. Pel que fa al pri­mer, serà la soci­e­tat qui l'efectuï; el segon s'arti­cula mit­jançant la pre­sent reso­lució, i el ter­cer s'arti­cu­larà mit­jançat tes­ti­moni de par­ti­cu­lars que s'acorda for­mar l'objecte de donar tras­llat a la fis­ca­lia de Mataró per tal que, en el seu cas, si s'escau, es per­se­guei­xin les con­duc­tes cri­mi­nals que es con­si­de­rin rea­lit­za­des”.

Més enllà d'aquesta bona notícia (una sentència de qua­ranta-qua­tre folis en què el jutge es mulla bus­cant la justícia mate­rial que quan es for­mava li van dir que havia de ser la seva llum de bitàcola), l'acti­tud del jutge Izqui­erdo obre la porta a l'espe­rança de les bones coses que poden sor­tir dels bons tàndems: asso­ci­a­ci­ons de per­ju­di­cats han començat a unir les seves for­ces. Afor­tu­na­da­ment n' hi ha mol­tes (com ara l'APDEF, que liti­gava en aquest plet con­cret) que es van cons­ti­tuint, però no és el mateix que tin­guin tres deman­des o tres mil. Junta, la gent pot, amb poc esforç indi­vi­dual, ser més forta quan pre­gunta a la justícia si vol ser-ho, si vol hon­rar el seu nom. Sols així podem des­co­brir jut­ges dis­po­sats a com­plir amb pro­fun­di­tat la pro­mesa que van fer en pren­dre pos­sessió del seu càrrec. Però que sàpiguen quan­tes per­so­nes lle­gei­xin això que només serà pos­si­ble que els jut­ges res­pon­guin si se'ls ho pre­gunta, perquè així ho demana el pro­ce­di­ment, perquè la justícia sem­pre ha de ser sol·lici­tada; i que sàpiguen també que només recu­pe­rarà els diners per­duts qui es posi en marxa i els reclami.