La negació

Diuen que les cinc eta­pes del dol per una pèrdua es divi­dei­xen en la negació, la ira, la nego­ci­ació, el dolor i l'accep­tació. En el Cas que ens ocupa sem­bla que estem entre la pri­mera i la segona. M'ima­gino el nega­dor del con­flicte, José Manuel García-Mar­ga­llo, expli­cant a les ambai­xa­des i con­so­lats d'arreu del món que els envia un breu docu­ment de 210 pàgines on intenta resu­mir per què la qüestió de Cata­lu­nya no és impor­tant. Un dels errors estratègics i més cínics dels poders de l'Estat espa­nyol ha estat fer veure públi­ca­ment que no hi ha procés però, soter­ra­da­ment, tre­ba­llar per enfon­sar-lo. I compte, cal recor­dar una i les vega­des que cal­gui que el seu no no és només un no a la inde­pendència (posició molt legítima) sinó un no a la con­sulta (posició poc democràtica). Els matei­xos manu­als de psi­co­lo­gia que des­cri­uen aques­tes cinc fases també expli­quen que com més allar­gues la pri­mera, més tri­gues a resol­dre el con­flicte i per tant a superar-lo defi­ni­ti­va­ment. Negar la rea­li­tat és per­ju­di­cial per a l'afec­tat i tot­hom qui l'envolta. I fer veure que aquí no passa res endar­re­rirà la data de la solució, la que sigui (i que haurà de pas­sar inde­fec­ti­ble­ment per una votació, la que sigui). Però aquest allar­gas­sar, no ho evi­tarà. Men­tres­tant, un es pot anar auto­en­ga­nyant tant com cal­gui dient que no és dèficit fis­cal sinó “soli­da­ri­tat” o que el que passa entre Cata­lu­nya i Espa­nya és la “dis­crepància habi­tual en la vida política, com en qual­se­vol altra democràcia”. Com en qual­se­vol altra democràcia? Com Regne Unit i Escòcia? (Ai no, calla, que el procés català no es pot com­pa­rar amb Escòcia. Amb Kosova sí, però amb Escòcia no). Negar el pro­blema o inten­tar tapar-lo. Heus ací la qüestió d'un país que ha de tirar de Pho­tos­hop per fer veure que el seu cap d'estat és més jove del que real­ment és.