De l'escenari a l'altar

El primer papa jesuïta de la història, Jorge Mario Bergoglio, ha anat al Gesú de Roma, l'església mare de la Companyia, per canonitzar el jesuïta francès Pierre Favre, un dels primers col·laboradors del fundador, Ignasi de Loiola.

Ningú, que jo sàpiga, no ha sigut bo per recordar que el nou sant, castellanitzat com a Pedro Fabro, és un personatge clau del drama jesuític El divino impaciente, de José M. Pemán. (Pel que es veu, en aquest país d'ingrats no hi ha ningú que recordi Pemán, condemnat prematurament als llimbs per carrincló i per feixista.) El cas és que El divino impaciente va ser, a partir de la seva estrena, el 1933, un èxit teatral de gran abast, sempre a remolc de les successives situacions polítiques: si durant la República va ser l'estendard de la religió i de la tradició enfront del laïcisme imperant, després de la Guerra Civil va ser l'emblema triomfal del nacionalcatolicisme victoriós. La gent de la meva generació vam veure l'obra representada arreu; jo en recordo les versions gironines per a homes sols del Centre Cultural i del col·legi La Salle, i una de completa de la companyia Alejandro Ulloa i Ricardo Calvo, al Teatre Principal d'Olot, el 1950.

Doncs bé: el Pierre Favre-Pedro Fabro de la funció és el primer personatge que parla quan s'aixeca el teló i apareixen els estudiants del col·legi de Santa Bàrbara de París, entre els quals s'hi troba Francesc Xavier. Fabro explica als companys que acaba de conèixer Ignasi de Loiola i, en un dels grans monòlegs de l'obra, en fa un retrat físic i psíquic que, curiosament, té un punt de contacte amb el papa actual. Diu que, a causa d'una ferida de guerra, a Ignasi li ha quedat “una indecisa cojera / que le da cierta manera / casi graciosa de andar”. I a partir d'aquesta circumstància formula uns auguris que també s'escaurien al papa Francesc: “Y cuando en algo se empeña, / paso a paso, bien o mal, / repartiendo por igual / la suavidad con el mando / cojeando, cojeando, / llega siempre al final.” Així sigui.