‘El totxo trist'

Xicu, t'explico un conte. Hi va haver un temps en què els tot­xos eren feliços. Tenien feina i la com­plien ale­gre­ment, de bona fe. Per­ta­nyien a la família dels maons, i no era poca cosa. Tenien una llarga història al cos­tat de les per­so­nes. Fins i tot, entre els homes pri­mi­tius –en forma de tau­leta d'argila–, havien ser­vit de suport per inven­tar l'escrip­tura a l'edat del bronze. Eren mas­sis­sos i ser­vien per fer tot tipus de parets. Amb aquesta manera de ser podrien haver estat superbs, però no, eren sen­zills i es feien amb tot­hom. Eren simpàtics. No que­ien mala­ment, i mala­ment si que­ien. Van optar per tenir forma de prisma rec­tan­gu­lar i n'hi havia de mol­tes mides (com capses de saba­tes o tor­rons de Nadal) i eren útils per cons­truir cases on poguéssim viure amb dig­ni­tat.

Era fàcil de reconèixer-los perquè gràcies a ells, quan s'ajun­ta­ven l'un sobre l'altre, for­mant file­res infi­ni­tes d'altu­res impos­si­bles, ens faci­li­ta­ven pas­se­jar entre ells pels car­rers i pla­ces que dibui­xa­ven. Fins i tot feien pis­ci­nes i esco­les! Fets d'argila. Segur que a classe has fet alguna figu­reta amb l'argila, s'assem­bla a la plas­ti­lina, però després s'ha de coure al forn a les bòbiles.

Xicu, digues-li a la mare que et porti a Palau-sacosta, encara s'hi pot veure alguna bòbila; abans n'hi havia mol­tes en aquest antic muni­cipi de Girona. Com et deia, hi havia també tot­xos que eren més lleu­gers, que esta­ven buits per din­tre, com els xui­xos però sense la crema de dins, i ales­ho­res es deien entre ells maons i segons el pes que tenien es reco­nei­xien com a mas­sis­sos, calats o fora­dats; però tots eren amics perquè s'aju­da­ven sem­pre els uns als altres. I segons eren per fora també es dife­ren­ci­a­ven: maons refrac­ta­ris (que supor­ta­ven molt la calor), de cara vista (que eren els més gua­pos) i maons manu­als (que vivien al camp i eren més rústics).

Com pots ima­gi­nar-te, Xicu, la gran família dels maons i els tot­xos, si fa no fa, eren com nosal­tres, que alguns som més prims i altres més gras­sos, uns som d'una manera i altres d'una altra, n'hi ha de macos i no tant, de tots colors, però tots som cosins o ger­mans. Arri­bats aquí em pre­gun­taràs per què, si eren tan feliços, el conte es titula El totxo trist? Ai, Xicu... quan els tot­xos van veure que tant com havien tre­ba­llat en els dar­rers anys per donar sos­tre a milers de famílies com la teva i la meva no havia ser­vit de res; quan els maons es van ado­nar que havien estat ser­vint els espe­cu­la­dors i els bancs i no les per­so­nes; quan les parets van par­lar de tot el pati­ment que havien escol­tat i sen­tit... quan van veure tanta gent sense casa i tan­tes cases sense gent van entris­tir. Per això, perquè tenen cor, hem de fer tot el pos­si­ble perquè torni l'ale­gria.