I de fora vingueren...

El record difícilment el podré oblidar mai per més anys que hagin passat. En aquell temps, a Madremanya, cada any mossèn Miquel Planella organitzava una setmana en què un dominic predicava cada vespre. En el poble no hi havia electricitat, de manera que l'església només s'il·luminava per uns ciris que provocaven una llum tènue i, amb les flames movedisses, es movien les ombres i provocaven una sensació de gran misteri. La gent, asseguda als bancs després de tot un dia de treballar al camp, esperava que el predicador pugés a la trona i comencés la seva intervenció. Sovint, la començava amb una llatinada que després traduïa i amb veu potent –no hi havia altaveus– intentava mantenir l'atenció dels fidels ajudat per uns canvis de veu i per una gran retòrica. El predicador no parava d'exposar els perills de l'infern etern i difícilment mai deia que Déu és amor. Al cap d'una estona, era normal sentir algun ronquet d'algú que al mig de la penombra, i malgrat els crits i els càstigs promesos per Déu a qui s'apartés d'Ell, no havia aguantat més. La meva impressió és que en sortir de l'acte, passada la porta del cancell, ningú no s'havia angoixat per les amenaces del predicador i es continuava fent la mateixa vida.

No sé com s'acabarà aquest desembarcament del PP a Catalunya, perquè a l'hora d'escriure aquest article encara falta que parli Rajoy, però vist el que hem vist dubto molt que tingui cap programa per proposar-nos, com va dir a la Gloria Lomana, a Antena 3. L'estratègia continua sent com la del predicador: els que s'apartin de l'església els espera l'infern etern. El problema és que ja aleshores, i ara encara més, el discurs de la por i el de l'insult a una gran majoria dels catalans ja no els afecta, perquè sabem que són arguments d'impotència.

Potser al cap d'uns dies veurem que l'objectiu del PP en aquesta convenció no era Catalunya, com tots ens pensàvem, i han vingut aquí per parlar, no a als catalans sinó als seus militants espanyols, i taponar una mica la fugida de vots a Ciutadans, UPyD i ara Vox, tres partits que li poden fer mal electoralment parlant. Aviat hi haurà eleccions i necessiten recuperar vots.

Cristóbal Montoro ens ha intentat colar una nova manera de comptar les balances fiscals, un fet insòlit que s'allunya de tot el coneixement reconegut internacionalment. El que intenta Montoro, tot i la distància, és el que pretenia fer Carlos Arias Navarro quan es va inventar un succedani de partits polítics, amb l'esperança que fossin acceptats. Així doncs, estem a les portes d'un nou litigi perquè els comptes de Montoro segurament complauran als espanyols però no els catalans. L'objectiu, com diu el mateix ministre, és evitar greuges territorials i, com que els fets són els fets, no penso pas que els eviti. El conseller Mas-Colell, que sap com actuen, no para de reclamar que ho deixin comptar a experts internacionals, però el ministre d'Hisenda ho ha demanat a la seva gent entre els quals hi ha la FAES.

Com que ja estem en temps electoral, s'aprofita el conclave per predicar la bona nova del final de la crisi econòmica com a argument principal; un argument tant dèbil com incert perquè hi ha tantes incerteses nacionals i internacionals que en qualsevol moment podem tenir recaigudes. Aquesta setmana hem vist com l'Argentina torna a ser fidel a la història d'inestabilitat financera, amb l'efecte contagiós que ha provocat en molts dels països emergents que eren l'esperança d'aquesta represa. Atès que ni el discurs de la por, ni les amenaces, ni la regionalització dels comptes públics, ni el victimisme inventat d'Enric Millo que se sent exclòs per no ser independentista –ja té gràcia que digui això una persona que quan va sortir d'UDC va intentar entrar a ERC– ens impressiona, cal que fem cas al president Mas, i començar a comptar el cost polític i econòmic que ens suposa ser espanyols.