La polla xica pica

Si Dalí no hagués estat un geni, com caram es podrien demanar trenta-sis mil euros pels cadàvers d'uns pobres xais que un taxidermista ha transformat en un moble? Encara que s'inspirin en un dels quadres del pintor que aquests dies hem rememorat profusament i que el dissenyador sigui Òscar Tusquets. De fet, aquest és el preu de les vint ovelles blanques reconvertides en una tauleta de nit més aviat anguniosa, però la col·lecció inclou, també, un be negre, que, per reblar la genialitat d'uns i altres, s'ofereix al preu de setanta-dos mil euros. Les disputes sobre criteris artístics queden allunyadíssimes de les facultats i la voluntat d'aquest cronista, i per debatre sobre el vigor i el poder de seducció dels personatges públics cal haver-se diplomat en psicopatologies socials i no és el cas. D'altra banda, ja sabem que en el món de la promoció turística, com en el de la xarcuteria, tot s'aprofita i he sentit dir que aquest darrer any el triangle dalinià hàbilment traçat entre Figueres, Púbol i Cadaqués ha convocat un milió tres-centes mil persones. No s'acostuma a ser primmirat amb les màquines de fer calés. Acarats, per tant, a argumentacions de tanta contundència, què podem adduir aquells a qui mai ens ha acabat de fer peça ni la persona ni el personatge? Probablement, només una mínima honestedat a l'hora d'evocar-lo i que quan es faci no es prescindeixi del seu reconsagrat reaccionarisme.

És veritat que fent conferències amb una barra de pa al cap o declamant solemnement allò de la polla xica pica, podia resultar graciós, però a l'Empordà, tocats per les ràfegues d'un vent que es veu que té efectes sorprenents sobre les formalitats, la sentimentalitat i la racionalitat més encarcarada, aquestes inclinacions són quasi ordinàries i, qui més qui menys, tothom té tendència a l'estirabot. No cal ni una gran memòria, ni disposar d'informació privilegiada, per recordar Dalí elogiant Franco, fins i tot més enllà del traspàs del dictador, o aplaudint amb entusiasme les sentències de mort que signava, o regalant-li retrats de la seva néta a cavall, o proclamant-se monàrquic, fervorosament espanyol, partidari de la sagrada missió imperialista d'aquest país que es veu que és el més antic d'Europa. I també declarant-se hostil a la República i admirador de José Antonio Primo de Rivera i del papa Pius XII.

Deu ser per això que no sempre és fàcil agafar-se'l a la lleugera i gaudir desinhibidament de les seves frivolitats i de totes aquelles escenificacions de bogeria simulada. I, per aquelles lògiques elementals de la naturalesa humana que, per exemple, dificulten que un seguidor del Barça pugui avaluar objectivament les gràcies de Cristiano Ronaldo –que no sé si en té–, no és difícil que des d'alguns criteris artístics es consideri Dalí un pintor mediocre, banal, inflat pel personatge i allò que en castellà en diuen hortera. Han passat els anys i es detecta un cert esforç col·lectiu per situar-lo damunt del bé i del mal, però no serà fàcil mentre quedi memòria de la perseverança amb la qual es va abraçar a la segona opció.