De les pedres, pans
No s'ha complert la profecia apocalíptica d'una absència de joves als pobles, hi ha la voluntat d'assegurar-ne la continuïtat
Aquest refregit de la dita castellana los catalanes de las piedras sacan panes se'm va fer present en passar per damunt dels límits de les comarques de la Conca de Barberà i l'Urgell. Gent jove d'aquestes comarques que han ofert als seus pobles, Blancafort, Rocallaura, Vallbona de les Monges, Sarral i Tàrrega per fer-ho curt, propostes econòmiques basades en la gastronomia, en la vinya, el turisme, en el medi natural. En un ecologisme de veritat, sentit i viscut en el propi terreny, no en un urbanita nostàlgic d'una ecologia que mira de lluny. A Blancafort hi ha la punta de llança d'una sèrie de restaurants que junt amb els que tenen a Barcelona, Tàrrega o Montblanc ofereixen un nivell culinari del més elevat, amb una relació qualitat preu que sorprèn. Darrere els acords amb la gent pagesa dels pobles per oferir productes de proximitat i una filosofia d'equilibri entre qui sempre hi ha viscut, generació darrere generació, i aquells que viuen i veuen que les distàncies són cada cop més petites per qui vol equilibrar vida pròpia i voràgine cosmopolita. No seria possible sense la convivència entre tots, això vol dir negociar amb ajuntaments i consells comarcals, moviments veïnals i Diputacions de Lleida i Tarragona, però sempre amb un objectiu. Poder viure on hom ha nascut o ha triat de viure. No s'ha complert la profecia apocalíptica d'una absència de joves als pobles, hi ha per part de molts d'ells la voluntat d'assegurar-ne la continuïtat. S'ha de lligar tradició i modernitat. És el que fan, però a escala comarcal i nacional.
El restaurant l'arravaló de Blancafort fa a la catalana la cuina més internacional que hom pugui sospitar, té més de 160 pagesos i ramaders proveïdors. Rep gent que va i ve de Tolosa o Perpinyà, la Vall d'Aran, Lleida, Tarragona, Barcelona, Madrid o Bilbao; s'hi desplaça no solament per ells, que també, sinó per la xarxa de cases de turisme local que permeten viure el món rural, rutes de turisme cultural, com el Cister, o bé un festival de jam session cada dijous al vespre que reforça la presència i multitud de gent que viu, veu i encomana la idea que fora de les ciutats també hi ha vida. I molta. Cultural i contracultural, alternativa i tradicional, local i universal. Gent d'un país que vol viure lliure, que en una Catalunya independent sap que l'equilibri territorial seria cada cop més i més real amb les inversions que cal. Això és, ferma visibilitat de la seva existència en els mitjans, comunicacions, aposta ferma pel rerepaís, infraestructures d'aigua d'acord amb el preu ajustat a les possibilitats de la gent. I cultura. Àmplia i extensa, sòlida, que arribi a la gent.
no pot ser que encara hi hagi qui cregui que l'ortodòxia de l'imaginari col·lectiu català sigui només el nord, la Costa Brava, Girona, el Pirineu i Barcelona. No és heterodòxia el referent i l'imaginari col·lectiu centrat en les Terres de Ponent, en Tarragona i Reus i les comarques del sud i de l'Ebre. El país és tot, i el món cultural català encara més ampli, estenent-se cap al sud i pel mar malgrat la persecució del PP que mata el bon sentiment que hi pugui haver a Espanya, amb la complicitat vergonyant del PSOE, tot sigui dit.
el repoblament de la Catalunya Nova a partir de la conquesta del s. XII a les terres dominades pels musulmans es va fer amb gent procedent del Bages, d'Osona, de la Selva, del Gironès, dels Vallès, del Solsonès, de l'Alt Urgell, dels Pallars i del Ripollès. I amb occitans, aragonesos, genovesos, anglesos, flamencs i normands. Cal moure's al llarg i ample del país. Si hi ha gent que dubta pel dret a decidir és perquè mai no ha viscut, palpat o mirat d'igual a igual la dita Catalunya profunda. Un territori que sempre hi és quan fa falta, lleial a la llengua i cultura, al treball i nodridor constant de força, d'homes i dones, de joves i nens a tot el conjunt de Catalunya.
