Maquiavel independentista

Entre les diverses aportacions que s'atribueixen a Maquiavel destaca que fou un dels primers autors a distingir entre moral i política i, de fet, a admetre que les regles de la política, dedicada a l'assumpció del poder i al seu manteniment, són incompatibles amb les regles de la moral, o almenys de la moral cristiana, que era el marc mental del qual Maquiavel buscava emancipar-se. La reflexió ve a tomb aplicada a l'objectiu de l'estat català perquè el discurs hegemònic està arribant a unes cotes de defensa de la raó moral que poden acabar frustrant l'objectiu independentista. La raó no serveix de res si no culminem la secessió i no consolidem el nou marc polític. Per això sempre m'he malfiat tant de l'estratègia de dilatar el procés per “carregar-nos de raons”, perquè això s'està convertint en un mantra dels convençuts per refermar-se en la seva fe, però és ingenu pensar que tingui cap rellevància per a la comunitat internacional, que és la que ha de reconèixer la nova entitat sobirana. Posats a ser pragmàtics, cal recordar que, malgrat tots els discursos sobre la legitimitat democràtica que operen a Catalunya i, curiosament, que s'exhibeixen davant d'un govern espanyol que no està disposat a permetre que cap majoria democràtica s'expressi sobre la qüestió, per a crear un estat cal una declaració i, sobretot, que els altres estats et reconeguin la sobirania. En la immensa majoria dels estats existents la independència no s'ha produït a causa d'un referèndum, sinó com a conseqüència d'assolir el control sobre un territori, una població, i articular un aparell de govern, a més de saber jugar amb els interessos de les potències de cada època que surten beneficiades de la nova realitat política ja sigui perquè tenen un nou aliat o perquè la secessió ha contribuït a afeblir l'adversari.

Per això, al meu parer, és tan nociva i tan càndida l'autoexigència de grans majories per materialitzar la ruptura que no s'han exigit a cap comunitat política abans i que, de fet, són un obstacle cabdal per assolir l'objectiu. La pròpia formulació de les preguntes encadenades sobre l'estat i l'estat independent que s'haurien de sotmetre a consulta el 9 de novembre d'aquest any són fruit d'aquesta autoexigència moralista obsessionada a ampliar un consens que pot portar a la paràlisi i al fracàs sense que ni tan sols calgui la mediació espanyola.

Perquè en tot el debat sobre les majories i sobre la bondat de la independència sovint s'oblida una obvietat: que per a l'independentisme només hauria de comptar la independència. Aquí no estem formulant una teoria sobre l'estat ideal, sinó que només es tracta d'ocupar un seient a les Nacions Unides amb totes les virtuts i els defectes que puguin tenir els altres estats, virtuts i defectes que ja discutirem quan gaudim de les nostres institucions sobiranes. En canvi, el discurs prevalent no es fonamenta senzillament en l'evidència que tota comunitat nacional aspira a maximitzar la quota de poder que representa tenir un estat, sinó en la manca de qualitat democràtica espanyola i a fer-nos les víctimes perquè “no podem votar”. Siguem realistes, no poder votar potser importa a algú a l'Europa occidental, a algun estat transparent i civilitzat nord enllà, però amb això no es convencerà, per exemple, ni Rússia ni la República Popular Xinesa, que són els que no t'han de vetar al Consell de Seguretat. De moment, com es lamentava Sala i Martín a Davos, ha entrat a la UE Croàcia, sorgida d'un conflicte cruent, i potser hi entrarà Sèrbia en un futur proper, responsable d'un dels majors carnatges de la història recent. I aquesta mateixa UE pressiona perquè no hi hagi secessions en els seus membres amenaçant de deixar fora del seu àmbit nous estats sorgits d'un procés democràtic. Potser és que la UE només s'interessarà pels catalans quan siguem capaços de crear un focus d'inestabilitat a l'Europa occidental (cosa que, per cert, potser també desvetllaria l'interès de Rússia i la Xina), i per això cal alguna cosa més que “no poder votar”, encara que sigui més del que la moral independentista i el seu rastre de religiositat puguin suportar.