TV3, objectiu a abatre?
Ara, quan amb tot orgull estàvem disposats a celebrar els primers 30 anys de TV3, potser ens veurem obligats a seguir la via valenciana i recuperar una campanya que ja es va iniciar fa un parell d'anys a València sota el lema Salvem TV3! Al País Valencià, la batalla es va perdre. Estem segurs que a Catalunya la guanyarem?
Una de les estratègies més persistents de la política comunicativa del PP, a Catalunya i a tot l'Estat, és la de minar la centralitat de TV3 i de tot el grup públic de la CCMA a l'espai del català. Amb raó consideren que Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio han estat i són dos pilars fonamentals de la consciència nacional catalana en l'actualitat. En diuen “adoctrinament” per despistar els incauts. Però saben perfectament què ha significat per exemple TVE (Española) en la construcció d'un únic imaginari nacional espanyol durant 30 anys de franquisme i també durant 40 anys de monarquia borbònica. I no han deixat, governs del PP o del PSOE, de repetir l'invent quan han ideat després el model a aplicar –monolingüe i monocultural, panespanyol i en espanyol– a tots els canals privats que ara envaeixen la xarxa de TDT i la geografia nacional. I encara tremolen davant TV3. De moment l'han desactivat al País Valencià.
Ara, la greu crisi laboral que afecta la CCMA amenaça des de dintre la viabilitat del gran projecte comunicatiu d'ambició nacional, l'únic realment existent no sols a Catalunya, sinó a tot l'espai català. La responsabilitat dels directius i dels treballadors de la CCMA és enorme. Mai no s'hauria d'haver arribat a l'extrem d'unes vagues intermitents que deixen tot Catalunya a les fosques, amb una pantalla quasi fosa en negre (com la de Canal 9 a partir del 29 de novembre). La vaga, diuen, és el darrer recurs d'una plantilla de treballadors – recordem-ho, altament qualificats– que fa més d'un any que duen a terme mobilitzacions i que van votar en referèndum (a raó de dues terceres parts) a favor del cessament de la cúpula directiva. Hi ha un problema laboral, cert. Però hi ha també un greu problema de gestió del servei públic. I en definitiva, una responsabilitat política de fons que no sembla assumir ningú, ni el govern ni l'oposició. Un estrany silenci plana sobre les causes, les raons i les alternatives de sortida del conflicte. On és el debat públic?
Aquest clima d'incertesa i de desconfiança a l'interior de Televisió de Catalunya i de Catalunya Ràdio s'està encomanant per desgràcia a molts sectors significats de la societat civil i dels teleespectadors. Els soferts teleespectadors dels canals de TVC, pertorbats entre les rebaixes de la qualitat i les vagues de format divers, sovint sense informació, troben la solució ben aviat: sintonitzar la Sexta, la Cinco, la Cuatro, la Tres o la Primera o algun dels innombrables canals temàtics en espanyol que la generosa fàbrica de Madrid ens posa a disposició.
Així, a l'estratègia general del PP (i d'altres partits acòlits) d'espanyolitzar Catalunya i tot l'espai del català des de l'escola, s'hi ha afegit ara la deriva empresarial del servei públic nacional de la CCMA. I aviat s'hi sumaran totes les cadenes privades per aplaudir l'aprimament de TVC i, a més, la fatiga d'una gran part dels antics teleespectadors de TV3, del 33 i dels altres.
És aquesta l'herència de l'antiga i admirada televisió nacional que els pares del dret a decidir volen llegar als futurs fills d'un estat independent?
