La pinyata del mar Negre

Fa una pila d'anys, quan empollàvem el mapa físic d'Europa, capítol penínsules, partíem de Kola i anàvem baixant per Escandinàvia, Jutlàndia, Bretanya, la ibèrica, la itàlica, la balcànica, Anatòlia i, finalment, Crimea. En aquells temps, l'escola franquista, precursora de l'espanyolització, la immersió castellana i la història única i indivisible d'Espanya, no ens concedia la vènia de saber res de Catalunya, la nostra terra i els nostres avantpassats. Com hauríem de saber res, doncs, del que passava en aquella capriciosa pinyata que penjava del sostre del mar Negre i que anomenaven Crimea? Era més útil i evangelitzador atenir-se als colors del mapa polític i parlar de l'URSS. Era roja, comunista i perversa, però era una altra de les pàtries úniques i indivisibles del món, com tothom sabia i després s'ha demostrat. Per tant, com hauríem de saber que aquella havia estat la pàtria dels tàrtars fins que els bolxevics, en un dels seus típics atacs de despotisme il·luminat, van decidir deportar-los a ells i la seva llengua a l'Àsia central i omplir Crimea de russos. Què carai ens havia d'interessar que un paio que es penjava grans estrelles a l'americana i responia al nom de Nikita (Khrusxov) es donés el luxe d'agafar aquell tros de terra i els seus dos milions d'habitants russos i els traspassés a Ucraïna com qui regala una bossa de crispetes. Doncs bé, aquesta és la història dels estats, que no de les nacions, els pobles, les cultures, les llengües i la gent. És la història sovint irracional, brutal i injusta, origen d'innombrables conflictes territorials, culturals, ètnics i polítics. Una història que avui explica la unanimitat del Parlament de Crimea per abandonar Ucraïna i tornar a Rússia, de la mateixa manera que demà explicarà que Catalunya vulgui abandonar l'Estat espanyol per recuperar la seva sobirania, arrencada i segrestada per la força ara fa justament tres segles.