Desclot
Termes inapropiats
No són temps, els actuals, per a carícies i elegàncies. La paraula aspra i la desqualificació miserable s'han convertit en el pa nostre de cada dia, en un procés, el que viu Catalunya, que rebenta butllofes. Així, segons com, de les víctimes, se'n pot dir “victimistes”, o “nazis”, a discreció de l'usuari. Tenen més raó que el santoral sencer aquells que demanen prudència i honestedat, almenys als que en tenen, a l'hora de fer servir segons quins adjectius o hipèrboles. L'exageració interessada distorsiona la realitat fins a límits grotescos. Ara, dit això, perpetra una imprudència aquell que considera “falangista” l'espanyolisme d'Unión, Progreso y Democracia o de Vox? Ni UPyD ni la nova marca blanca d'Alejo Vidal-Quadras són partits falangistes. No consideren la democràcia ni el liberalisme “caducs”. No defineixen el comunisme com una perversió. No proposen la supremacia total de l'Estat i l'abolició del sistema parlamentari. Encara no es consideren el partit únic. No són falangistes, doncs. Però, quan parlen d'Espanya, quan es refereixen al patriotisme necessari, són semblants. Segons com, idèntics. És molt fàcil. Només cal analitzar la doctrina patriòtica dels discursos de José Antonio i comparar-la amb la de Rosa Díez o Vidal-Quadras. Fins i tot la comparació, informàtica, es pot allargar al discurs de molts dirigents del PP o de Ciutadans. El contrast aclareix. La idea santificada de l'Espanya preconstitucional i mil·lenària, sagrada, és això. I negar-ho tampoc és honest.