Ara ja sabem què fan

Fa pocs dies en un acte castrense i protocol·lari el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, va saludar els gairebé 300 nous oficials de la Policía Nacional de nova planta destinats a Catalunya. Fernández Díaz va apel·lar a la presència “necessària” i “irrenunciable” de les forces de seguretat de l'Estat en aquest territori que darrerament tant s'ha fet d'estimar. Aleshores ningú pensava encara en Crimea, però, ni que sigui per tocar tot el que sona i el que no, alguns van considerar que la maniobra es contradeia obertament amb les recomanacions d'“estalvi” i de “racionalització” que el govern de l'Estat fa als de les comunitats dites autònomes. A Catalunya hi ha desplegats més de 17.000 mossos d'esquadra. Són una policia integral, segons els cànons i les convencions estatals i internacionals, i tenen encomanades totes les funcions, tret del control de fronteres i la lluita antiterrorista. En un clima, per molt tropical que sigui, d'estalvi, racionalització, crisi i lleialtat institucional –la lleialtat que Mariano Rajoy exigeix a Artur Mas–, què fan els 4.000 efectius més que sumen entre la Guàrdia Civil i la Policía Nacional? Tanta administració duanera patim? Tant de perill terrorista hem de suportar? Ahir es va saber que tres d'aquests 4.000 efectius havien estat enxampats pels Mossos d'Esquadra voltant i furonejant pel local de Convergència Democràtica de Barcelona. Van adduir que estaven “de servei”. Ara ja sabem què fan, aquests milers d'agents d'excedent aparent.