Els perills que vénen

Desbordada la decisió del Congrés dels Diputats, que ha sentenciat constitucionalment, sagradament, que el govern de la Generalitat no pot convocar una consulta, ni que sigui rebaixada fins a convertir-la en un sondeig, el joc torna a Catalunya. La partida, a hores d'ara, depèn exclusivament dels de casa. El Parlament aprovarà, ajustant-ne el calendari amb la data a què es va comprometre Artur Mas, una llei de consultes que serà intensa i breu. Professionalment, el govern de l'Estat hi presentarà recurs i el Tribunal Constitucional la suspendrà en un temps desconcertant si el comparem amb les velocitats habituals de tan alta institució. A partir d'aquell moment el president de la Generalitat haurà de decidir si manté la consulta a contrapèl o si convoca unes eleccions que els partits sobiranistes pretendran dotar de caràcter plebiscitari. En tot aquest recorregut hi haurà interferències externes d'una profunda malícia, però hi haurà també perills interns. Són els que fan més por i els que poden fer més mal. Com ara els que desfilen tot seguit aprofitant la cobertura i les penitències de les processons de Setmana Santa.

1. La tirada partidista. N'hi ha que han camuflat el fracàs d'una llista unitària per a les eleccions europees amb la faula habitual del raïm i la guineu. “Encara és verd”, comenten. En efecte, la situació encara no és prou extraordinària perquè Convergència i Unió, Esquerra Republicana i qui vulgui fer prevaldre la idea de país siguin capaços de deixar les reticències de costat i aplegar-se sota una sola candidatura amb l'autodeterminació o la independència per bandera. I això no seria tan greu si no hi hagués una sentor persistent de sigles. La C de Convergència, menys, o la E d'Esquerra, més, encara són un recurs per justificar recels, desconfiances i fins i tot odis. Mentre els dirigents dels principals partits compromesos en el procés que vivim no entenguin que han de girar full i entrar en una etapa carregada d'anomalies polítiques necessàries, el punt de transgressió democràtica que cal per desblocar la situació només serà una quimera.

2. La disputa pel lideratge. És tan important qui lidera el procés sobiranista? Segons sembla, sí. Després del resultat de les
darreres eleccions al Parlament, Oriol Junqueras i Esquerra Republicana semblaven resignats a deixar aquesta responsabilitat en mans d'Artur Mas. Els arguments que els republicans adduïen per explicar el seu suport eren impecables,
però han anat movent-se. Ara més aviat tot el món sembla obsedit en les pròximes eleccions per determinar si és Mas qui continua com a màxima referència del procés o cedeix el relleu a Junqueras. La rivalitat en aquest espai tan fràgil pot fer un mal profund a tota una estratègia que hauria de ser compartida i generosa.

3. El rebot de la consulta. No hi haurà consulta el dia 9 de novembre perquè l'Estat no la permetrà i no hi ha cap fórmula substitutiva que presti prou garanties per avalar-ne el resultat davant la comunitat internacional. Dir-ho ara sembla un anatema, quan tothom que la vol, la consulta, s'ha conjurat per no preveure altra possibilitat. Molt bé. No cal renunciar a res quan la reivindicació és justa i cal cremar les etapes ordenadament. Ara, tant els partits que la reclamen com la societat civil organitzada a l'entorn del sobiranisme han de definir alternatives, ni que sigui discretament, per evitar, sobretot, el desconcert del dia 10.

4. Una declaració en companyia. Si la consulta, com és previsible, no es fa, la darrera alternativa que preveuen les forces polítiques sobiranistes seran unes eleccions de caràcter plebiscitari. Els partits que reivindiquen la independència han de dissenyar un context polític necessàriament diferent i han de preveure, amb tots els detalls, com plantejar una declaració que es guanyi tot d'una alguns reconeixements significatius. La declaració unilateral d'independència no pot semblar ni improvisada ni insensata. Perquè això donaria marge als que la rebutgen i portaria tot el procés a un final trist i confús.