El drac de Sant Jordi

Vigílies de Sant Jordi. Curiosament, un personatge d'existència incerta i de procedència ignota és una de les figures més populars del santoral catòlic i de la vida civil d'Europa.

La més estesa de les llegendes que envolten la seva figura és la divulgada per Iacopo da Varazze l'any 1264: un drac malèfic té segrestada una princesa i, quan és a punt de devorar-la, apareix el cavaller que lluita amb la bèstia ferotge i la mata. Així és com és representat el sant en milers de gravats, pintures i escultures des d'aquell moment fins avui. També els escriptors i els poetes s'ajusten en els seus textos a aquesta iconografia.

Entre nosaltres, el cavaller, la princesa –o la donzella– i el drac assoleixen la categoria de símbols. El primer símbol, compartit per tothom, és indiscutible; la princesa captiva i amenaçada és Catalunya; “Nostra Pàtria és la donzella”, declaren expressament els Goigs escrits per Climent Forner dedicats a la imatge que es venera a la capella del Palau de la Generalitat. El sant és, doncs, l'heroi que allibera Catalunya, però el drac, qui és o què és? Per part dels escriptors hi ha una certa resistència a aclarir-ho; més aviat tots semblen fugir d'estudi. Parlen, genèricament, “dels dracs que contínuament ens amenacen” i es valen de moltes expressions semblants. Jordi Llimona és el que parla més clar: “Tenim el drac a casa; se'ns vol menjar la terra, la llengua i l'ànima.” Tot es manté, encara, en el nivell de la metàfora. Però heus aquí que el 26 de març de 1917, Joan Badia, jove poeta noucentista gironí, publica una invocació al sant amb aquesta estrofa: “La donzella és nostra terra / que viu trista i dolorida, / i el mal drac que li mou guerra / el centralisme homicida.” Ningú no ho ha tornat a dir amb tanta precisió al llarg de quasi cent anys.