Un home dret

Avui fa una set­mana, coin­ci­dint amb l'ani­ver­sari de la pro­cla­mació de la Segona República,
s'inau­gu­rava a la plaça de l'Hos­pi­tal de Girona una escul­tura dedi­cada al doc­tor Laureà Dal­mau (1886-1969), un interes­sant metge, escrip­tor i polític. És una peça de bronze que repre­senta el doc­tor Dal­mau mirant cap a l'antic hos­pi­tal de Santa Cate­rina, cen­tre que va diri­gir durant la Guerra Civil. Dal­mau va ser un impor­tant polític d'Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya que el 1939 va mar­xar a l'exili i anys després va tor­nar a Girona, on exer­ci­ria nova­ment com a metge. Incor­po­rar al pai­satge urbà obres de qua­li­tat, com aquesta de l'escul­tor Tomàs Pons, millora i sin­gu­la­ritza la ciu­tat. L'espai col·lec­tiu s'enri­queix com ho ha fet ara l'espa­iosa i més aviat freda vorera de davant de la Casa de Cul­tura, on ara es recorda aquest home com­promès que va tre­ba­llar pel bé comú. Hi ha mol­tes mane­res d'hono­rar la memòria d'un ciu­tadà il·lus­tre. Sovint s'eri­gei­xen escul­tu­res que es col·loquen sobre una base més o menys alta, un pedes­tal que la fa més visi­ble i la col·loca a un nivell supe­rior. El via­nant ha d'aixe­car el cap per veure, més enlaire, el pro­hom en qüestió, que segueix indi­fe­rent mirant enllà. Cap per­so­natge, per més admi­ra­ble que sigui, pot desit­jar ser recor­dat amb gran­di­loqüència, i si ho desitja és que no mereix ser recor­dat. Les estàtues de pre­te­sos herois, com més gros­ses són i més enlai­ra­des estan, menys m'interes­sen. L'estàtua del Dr. Dal­mau és del model con­trari. Qui passi per davant de l'antic hos­pici tro­barà la figura d'aquest metge huma­nista a la seva mateixa alçada, els peus cla­vats a terra, con­ver­tit en un ciu­tadà més, sense cap para­fernàlia, una idea que segu­ra­ment plau­ria molt a Laureà Dal­mau ate­sos els seus valors i ide­ari. És només la figura d'un home dret que no porta res, que no té res, només els seus ide­als i la seva decisió que s'intu­eix en una mirada atenta i un gest lleu­ge­ra­ment tens. Les escul­tu­res que repre­sen­ten per­so­nat­ges il·lus­tres d'aquesta manera ens expli­quen que al cap i a la fi no són sinó un home o una dona, algú com nosal­tres. En veiem bé la cara i en podem imi­tar el gest. Ens els fan més pro­pers i al mateix temps trans­me­ten un mis­satge: qual­se­vol de nosal­tres pot seguir o, més ben dit, hau­ria de seguir en major o menor grau, el seu exem­ple de tre­ba­llar d'alguna manera per als altres. Perquè no són herois ni per­so­nat­ges lle­gen­da­ris o semidéus el que ens fa falta, sinó sim­ple­ment per­so­nes amb con­vic­ci­ons i amb vocació de ser­vei.