De set en set
Relat
Mai no he incorporat al meu vocabulari paraulotes com ara, posem per cas, emprenedoria i emprenedors. Però n'hi ha d'altres que m'han agradat i que ara em costa de dir perquè, de cop, m'ha semblat que es pervertien amb uns usos i també un sovinteig inesperats. Un exemple possible és excel·lència, que, a banda de l'ús cortès que m'estalvio d'utilitzar perquè no conec persones que requereixin un tracte tan distingit, aplicava amb gust a la millor expressió d'alguna cosa, acte o obra. Més o menys, però res que tingui a veure amb la manera com es pot valorar una empresa o alguna cosa que es pretén que sigui similar, sense que ho hagi de ser, com ara una universitat. El cas és que he observat darrerament, o potser ja fa un cert temps, l'ús sovintejat de la paraula relat. Tant és així que ara tot és un relat, i relatar sembla de moda. Sí que d'això fa un cert temps, perquè m'adono que va arribar un moment en què, sense voler renunciar al seu ús, començàvem a ironitzar sobre el relat i el fet de relatar. Tot i la ironia, però, jo almenys combregava amb la idea que, enfront dels discursos, necessitem relats, que contrariïn les històries oficials i les prèdiques dels vencedors, que posin en qüestió què és la realitat o que només n'hi hagi una que així vol imposar-se, que posin en dubte l'existència d'una veritat. Tanmateix, i d'això fa relativament poc, per a mi el relat va entrar definitivament en crisi quan vaig ensopegar amb un vídeo que mostra que, durant una entrevista televisiva, Alícia Sánchez-Camacho va comentar que el nacionalisme català ha construït un relat pel qual tots els mals del país són deguts a l'extorsió i l'opressió exercides per l'Estat espanyol. És a dir, la jefa del PP català apuntava que aquest relat és una mentida mentre que ella és la portaveu d'un discurs que vol restituir la veritat. Allò que em sap greu és que es fa difícil continuar parlant de relat (o de democràcia) si l'Alícia i companyia també ho fan. Potser hauríem d'inventar altres paraules.