La cançó perfecta

Hi ha un poema molt conegut i antic de Vinyoli que comença dient: “No la cançó perfecta sinó el crit / que invoca Déu és necessari”. Aquí no ens referirem a crits dirigits a l'Altíssim, sinó a cançons que parlen d'homes i dones. I a aquelles, en concret, que, a parer meu, s'acosten a la perfecció.

Hi rumiava l'altre dia mentre viatjava en el meu cotxe i escoltava Radio 3. Els catalans som una gent meravellosa, no cal dir-ho, que, un dia o altre, assolirem —així ho espero i hi confio— la independència. Però, tot i la nostra excel·lència i l'altura de mires que ens caracteritza, hem estat incapaços de crear (o de mantenir, més ben dit, perquè n'hi ha hagut exemples comparables) una petita estructura d'Estat com és una emissora musical independent de qualitat. Jo fa trenta anys que acabo anant a parar, sempre, a Radio 3! Tanco el parèntesi.

Ja no recordo quin programa era. El locutor, com tants altres d'aquesta cadena, tenia una veu lletja i precària, una d'aquelles veus que associaries abans a la d'un transportista de carn de conill envasada que a la d'un realitzador radiofònic. Llavors va punxar —em permetreu l'anacronisme— Sunny Afternoon, dels Kinks. Una cançó admirable, amb una lletra fresca i no gaire transcendental, tot s'ha de dir, però dotada d'aquell punyent sentit de la melodia i d'aquell savi ús de les harmonies vocals que van convertir els de Londres en una de les referències majúscules del pop de final dels seixanta.

¿Què ha de tenir, la cançó perfecta? Depèn. És evident que hi ha esplèndides cançons solars sobre la joie de vivre i magnífiques cançons crepusculars sobre el tedi i la malenconia. No és veritat que, en l'òrbita pop, el prestigi recaigui exclusivament en la segona classe de cançons. Pet sounds és un disc que engega a rodar aquesta idea, per exemple. I, tot i això, a mi sempre em semblarà més perfecta una cançó que es plany d'una pèrdua que no pas una altra que explica una il·luminació. Això deu anar a caràcters. D'altra banda, el blues i el pop hi tenen una tirada natural, a aquesta manera de fer.

Durant uns quants anys, vaig pensar que la cançó perfecta era Way to Blue, de Nick Drake, el sentit de la qual encara no sóc capaç d'aferrar del tot. És una peça enigmàtica, que funcionaria molt bé com a banda sonora d'algun film de Malick. Hi ha gravetat en la lletra, i té uns arranjaments prodigiosos. Penso que no es pot ser més trist del que ho és Drake en aquesta cançó. Igualment trista, però més arrapada a la quotidianitat, How Can We Hang On To A Dream, de Tim Hardin: dos minuts i mig amb una neta resolució d'eternitat. River, de Joni Mitchell, sempre m'ha semblat, també, una composició immortal: de bell nou, una història de pèrdua, ambientada en un Nadal gens de postaleta... Tot l'àlbum Blue de la canadenca és, de fet, una proclamació del feeling blue anglosaxó (i un homenatge, de passada, al que probablement és el disc de jazz més influent de la segona meitat del segle XX: Kind of Blue, de Miles Davis).

Jo trobo que la cançó perfecta ha de ser curta (tot i que hi ha tot un pop seixanter, psicodèlic o no, que tendeix a l'allargassament: vegeu el commovedor Seasons, de Magna Carta, o l'insuperat Dioptria, de Pau Riba). Intensa, musicalment reveladora (un fraseig de guitarra, una veu íntima... que puguin remetre't a alguna altra peça que, anteriorment, t'hagi impressionat). I, en la meva opinió, trista —encara que sigui en aquell to self-deprecating tan del gust dels anglosaxons, que es fot d'un mateix i de la desgràcia pròpia. (Ne me quitte pas també és una peça molt trista, encara que, en l'origen, respongui a una broma.) Una tristesa que afavoreix la vivència del sublim i que posa de molt bon humor qui en sap gaudir. Mediterráneo, de Serrat, és una gran cançó, però a mi encara m'agraden més Pueblo blanco o Marta. Coraçao vagabundo, de Caetano Veloso, forma part d'aquesta categoria. També mereix ser esmentada aquí En el record, de La Brigada, que és una cançó melangiosa i una mica hipnòtica que la meravellosa veu de Pere Agramunt fa encara més lànguida, més trista.