Tancats al búnquer

És impossible no veure que el moviment sobiranista a Catalunya, entès com la voluntat d'exercir la sobirania decidint el propi futur en el sentit que sigui, és majoritari. Després de tres macromanifestacions vestides amb l'estelada; d'unes eleccions en què la consulta va obtenir més de 2,5 milions de vots i un 80% de la representació al Parlament; i d'un seguit d'enquestes que coincideixen a situar la voluntat d'una consulta entre el 70% i el 80% de la població i la independència per sobre del 50%, no és possible objectivament interpretar que aquest moviment és minoritari en la societat catalana. Ni Mariano Rajoy és tan cec ni la seva cort de ministres, partidaris i assessors, tan miops per no veure la realitat d'aquest moviment, que ha estat social molt abans que els partits el convertissin en polític.

Madrid, el govern, l'Estat, continua fent l'estruç. Es nega a mirar la realitat cara a cara i es planta a terra gens disposat a moure's. No pot? No vol? Les dues coses alhora? El seu missatge, aparentment cec, és quadrúpede. A la primera pota, no hi ha raons perquè Catalunya se senti perjudicada i es plantegi marxar d'Espanya. A la segona, parlem del “deliri de Mas” o de la “demanda d'alguns partits polítics”, però en cap cas de “la majoria de la societat catalana”. A la tercera, Catalunya, sense Espanya, vagarà per l'espai. I, a la quarta, la Constitució, que ho nega tot. Fins i tot el Financial Times acusa Rajoy d'“amagar-se darrere de la Constitució”.

Ni Rajoy ni Espanya són cecs, simplement estan enrocats, bunqueritzats. Són hereus d'una llarga tradició imperial, elitista i autoritària. En la seva concepció, Espanya és Madrid, l'Estat i l'Íbex 35; la resta són feus i vassalls. La foto que Rajoy es va fer dimarts passat amb els grans empresaris forma part de l'àlbum. Això és el que Rajoy ha de protegir i defensar, no la Constitució. I que Catalunya voti el seu futur amenaça el seu món.