Aixetes

L'economista Arcadi Oliveras va parlar ahir davant d'un grup d'estudiants de la Facultat de Dret de la Universitat de Lleida sobre les causes de la pobresa i els desequilibris de l'economia mundial i un dels assumptes que va posar sobre la taula va ser el de les aixetes: només una quarta part de la població mundial es pot permetre el luxe de girar una aixeta a casa i que en surti aigua. Les altres terceres parts de la humanitat s'han de conformar amb anar a buscar l'aigua amb càntirs o altres recipients a un pou o una font prop de la casa, si hi ha sort, o bé, si no hi ha gens de sort com passa sovint a l'Àfrica, a unes quantes hores a peu fora del poblat.

Com que anar i tornar de buscar aigua durant tot el dia és una feinada però ho pot fer qualsevol, sovint ho fan les nenes, que es perden així les hores d'escola i són condemnades a l'analfabetisme. Per solucionar això, l'ONU va calcular quant costaria posar tubs i canonades per aconseguir que cada poble de l'Àfrica tingués almenys una font amb la seva aixeta: 20.000 milions de dòlars. Però no es va fer. Són molts diners. Potser no tants si ho comparem amb el que ha costat el rescat als bancs des de l'inici de la crisi, 4,6 bilions de dòlars segons els càlculs d'Oliveras, però continuen sent molts diners per a una cosa que, total, ja fan de franc uns quants milions de nenes cada dia.

Som a l'era digital però el bricolatge encara mana en molts àmbits de la vida, des del més primari fins al més complex: som vius perquè dins de cadascú un hàbil engranatge de tubs i canonades porta oxigen i nutrients a cada teixit del cos, les nostres relacions i estats sentimentals es mouen per canalitzacions emocionals complexes que amb el temps es desgasten i es rovellen i presenten pèrdues sobtades en els moments més inesperats, i ens organitzem com a societats amb estructures legals i socials que percebem fortes com monuments de marbre i acer tot i no ser res més que un munt de ferros cargolats a corre-cuita en el transcurs d'un seguit de guerres, acords precaris i casualitats providencials. Tot és bricolatge, mal els pesi a les nenes dels càntirs: l'ONU volia fonts d'aigua però els governs prefereixen gastar els seus diners en fontaneria pròpia, amb transvasaments i grans regadius locals, que no pas a posar fonts als veïns del darrere. Per gastar amb els veïns resulta més barat, de moment, muntar reixats cada cop més alts i punxants.