Poetes locals

Des de fa divuit anys, per Sant Jordi, al meu poble s'orga­nitza una petita vet­llada en què els que se sen­ten poe­tes (ells i elles), pre­sen­ten cre­a­ci­ons ver­si­fi­ca­des que ells matei­xos lle­gei­xen davant un públic sem­pre benèvol i atent. Enguany han estat dotze les per­so­nes que hi han pre­sen­tat obra; l'any pas­sat eren onze, de manera que la cosa va a més. Un polític s'infla­ria dient que és un deu per cent més, i l'enun­ciat pelat, a pri­ori, ens pro­vo­ca­ria entu­si­asme (ço que volen alguns polítics: entu­si­as­mar amb bara­te­ries). Però un deu per cent més en la cres­cuda poètica del meu poble, tan sols diu que aquest any hi havia un feli­bre més: d'onze hem pas­sat a dotze.

Resulta evi­dent de tota evidència que cap d'aquests poe­tes no podrien aspi­rar al Premi Nobel de Poe­sia (entre altres raons perquè aquest Nobel no exis­teix), però hi ha un parell de coses d'importància cab­dal: una és aque­lla màxima que ens fa saber que pit­jor que fra­cas­sar és no haver inten­tat res. I una altra és que, sigui quina sigui la forma poètica esco­llida, tots els que n'han pre­sen­tat en aquesta festa de Sant Jordi expres­sa­ven sen­ti­ments, que és allò més valuós de tot. Cadas­cun els expres­sava a la seva manera, i la manera no és abso­lu­ta­ment impor­tant, ho són els sen­ti­ments i les sen­si­bi­li­tats. És això el que dóna valor a la fes­teta literària que cele­brem al Casal Sant Marc del meu poble, Sant Feliu de Palle­rols, a la Gar­rotxa Meri­di­o­nal –que deia Josep Pla.

Ara se n'ha fet un qua­dern de reco­pi­lació, i com que un ser­vi­dor hi era pel mig, els puc dir alguna cosa que em va cri­dar l'atenció: una autora em va con­fes­sar que li cos­tava molt de pro­duir uns ver­sos que eren de mètrica i rima total­ment lliu­res, i un altre autor em deia que no li cos­tava gens ni mica d'escriure'ls, que li sor­tien a raig, i aquests eren per­fec­tes ende­casíl·labs de rima rigo­ro­sa­ment alter­nada. Fos com fos, la vet­llada va resul­tar màgica o quasi: al moment de pujar l'autor o autora a l'esce­nari, hi havia expec­tació perquè al poble tots ens conei­xem i volem saber-ho tot o quasi tot dels altres. La màgia de la veu absor­bia l'atenció, i és que la poe­sia, tal com diu el gran Car­les Riba, és per ser rea­lit­zada en la veu. La poe­sia no és gràfica, la poe­sia és per a la veu humana. Com el cant, la poe­sia no es perfà fins que una veu no la diu, i trobo que està bé que sigui el propi poeta el qui la digui.