Poetes locals

Des de fa divuit anys, per Sant Jordi, al meu poble s'organitza una petita vetllada en què els que se senten poetes (ells i elles), presenten creacions versificades que ells mateixos llegeixen davant un públic sempre benèvol i atent. Enguany han estat dotze les persones que hi han presentat obra; l'any passat eren onze, de manera que la cosa va a més. Un polític s'inflaria dient que és un deu per cent més, i l'enunciat pelat, a priori, ens provocaria entusiasme (ço que volen alguns polítics: entusiasmar amb barateries). Però un deu per cent més en la crescuda poètica del meu poble, tan sols diu que aquest any hi havia un felibre més: d'onze hem passat a dotze.

Resulta evident de tota evidència que cap d'aquests poetes no podrien aspirar al Premi Nobel de Poesia (entre altres raons perquè aquest Nobel no existeix), però hi ha un parell de coses d'importància cabdal: una és aquella màxima que ens fa saber que pitjor que fracassar és no haver intentat res. I una altra és que, sigui quina sigui la forma poètica escollida, tots els que n'han presentat en aquesta festa de Sant Jordi expressaven sentiments, que és allò més valuós de tot. Cadascun els expressava a la seva manera, i la manera no és absolutament important, ho són els sentiments i les sensibilitats. És això el que dóna valor a la festeta literària que celebrem al Casal Sant Marc del meu poble, Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa Meridional –que deia Josep Pla.

Ara se n'ha fet un quadern de recopilació, i com que un servidor hi era pel mig, els puc dir alguna cosa que em va cridar l'atenció: una autora em va confessar que li costava molt de produir uns versos que eren de mètrica i rima totalment lliures, i un altre autor em deia que no li costava gens ni mica d'escriure'ls, que li sortien a raig, i aquests eren perfectes endecasíl·labs de rima rigorosament alternada. Fos com fos, la vetllada va resultar màgica o quasi: al moment de pujar l'autor o autora a l'escenari, hi havia expectació perquè al poble tots ens coneixem i volem saber-ho tot o quasi tot dels altres. La màgia de la veu absorbia l'atenció, i és que la poesia, tal com diu el gran Carles Riba, és per ser realitzada en la veu. La poesia no és gràfica, la poesia és per a la veu humana. Com el cant, la poesia no es perfà fins que una veu no la diu, i trobo que està bé que sigui el propi poeta el qui la digui.