Cinema en curs

Des de fa uns anys, entre finals de maig i primers de juny hi ha una gran festa a Barcelona relacionada amb l'experiència d'haver après a fer cinema. Cada cop hi participen més alumnes d'escoles i instituts catalans (de pobles i de diverses barriades de ciutats, de manera que no hi ha exclusió social) que han introduït el programa pedagògic Cinema en curs: els infants i adolescents visionen fragments de pel·lícules, elaboren junts els projectes (siguin ficcions o documentals) i, en els últims mesos del curs, escriuen, planifiquen, roden i munten un curt assessorats per joves cineastes que col·laboren amb Cinema en curs i amb el suport de professors del centre. La festa consisteix en la projecció dels films, que són presentats pels membres de cadascun dels grups i, sempre amb generositat i finesa, comentades per un altre dels grups.

Aquest any la festa va tenir lloc a la Filmoteca i vaig tenir l'immens plaer d'assistir-hi. No era la primera vegada i em van tornar a sorprendre i meravellar les imatges filmades per uns infants i adolescents que, en presentar-les, fan arribar que, aprenent a fer cinema, han pensat en coses de la vida i han disfrutat treballant junts. En aquesta edició hi havia documentals, però sobretot ficcions a propòsit d'una experiència emocional. En un moment en què el món audiovisual està dominat per tantes imatges explícites, evidents i barroeres, amb quina subtilesa aborden aquests films les emocions. Tanmateix, amb subtilesa no deixen d'expressar un sentiment de solitud, el desconcert adolescent, la tristesa de les pèrdues ja conegudes. És emocionant. Quan presenten els films entens alguna cosa del perquè de les seves imatges perquè estan inspirades per fragments de Godard, Kore-Eda, Akerman, Ozu i molts altres, entre els quals, és clar, Truffaut. No és per res que un dels fragments més inspiradors és el final de Les 400 coups en què Antoine Doinel fuig corrents per veure el mar i, quan arriba a la platja, ens mira. Aquests films també ens miren per sempre més.