Tenen raó, els catalans?

És justa, la causa dels catalans? De la resposta dependrà, al final, l'èxit o el fracàs del que aquí es considera un procés i al món, una hipòtesi. La pregunta és del papa Francesc, precisament en una entrevista concedida a un mitjà de Barcelona. El més significatiu és que el pontífex és molt concret en la línia divisòria i, per tal de precisar, fins i tot recorre a exemples explícits: “El cas iugoslau és molt clar, però jo em pregunto si és tan clar en altres pobles que fins ara han estat junts. Cal estudiar-ho un per un. Escòcia, la Padània, Catalunya... N'hi deu haver que són justos i n'hi deu haver que no ho són.”

No cal ser gaire perspicaç per entendre que, a parer del Vaticà, Escòcia és una possibilitat legítima, la Padània no ho és i Catalunya encara està per definir. Escòcia simbolitza l'emancipació d'una societat diferent, que té una motivació genuïnament nacional. La Padània, en canvi, és percebuda com una construcció artificial, un simple instrument polític per obstaculitzar uns determinats fluxos fiscals. Si són excessius o no ho són pot ser motiu de controvèrsia, però no n'hi ha prou per justificar la creació d'un nou estat. La independència d'Escòcia s'explica als diaris amb la foto d'un gaiter o d'un castell a la vora d'un llac; la de la Padània, amb un gràfic explicatiu.

El problema és que Catalunya pot ser interpretada de totes dues maneres. La fòbia del catalanisme al discurs historicista i, encara més, a l'exaltació ètnica i antropològica, combinada amb un drenatge fiscal escandalós, han fet que el greuge econòmic hagi estat el discurs predominant fins no fa gaire. I això s'utilitza des dels aparells de propaganda de l'Estat per caracteritzar com a insolidaritat fiscal el que és l'aspiració legítima d'una vella nació d'Europa. Clar i europeu: els castellers i la ratafia són els que ens han de lliurar la independència. El peatge de l'autopista, per contra, ens deixa a Espanya.