Vassallatge o conflicte
La decisió del president Mas d'assistir a l'acte de proclamació de Felip VI significa un greu error des de totes les perspectives, en la forma com es va gestionar, amb unes vacil·lacions i una frivolitat impròpies de la institució que Mas representa i de la transcendència del moment que vivim, i en el fons, perquè no es pot comparèixer en l'esdeveniment que simbolitza l'acatament de l'ordre i desafiar l'ordre a la vegada. O és que el president no està disposat a posar en qüestió el sistema constitucional per defensar la voluntat del poble de Catalunya? Un dels arguments trets a col·lació per justificar la presència de Mas a la litúrgia que consuma la successió del cap d'Estat ha consistit a invocar la “lleialtat institucional”. Però quina lleialtat institucional ha tingut Espanya respecte a Catalunya en les darreres dècades? Les autoritats espanyoles, representades en caràcter suprem per la corona, van mostrar alguna lleialtat institucional quan van arranar l'Estatut d'Autonomia? Mostren cada any alguna lleialtat institucional quan aproven la llei general de pressupostos que perpetra l'espoli fiscal? Són institucionalment lleials quan amenacen en destruir la immersió lingüística a les escoles o quan exhorten a tancar canals de televisió?
En aquest sentit, l'actitud deferent de Mas respecte al canvi de regnat espanyol denota una constant en la posició política de CiU que tal vegada explica, més enllà de les conseqüències de la crisi econòmica, la seva davallada electoral d'ençà que es va comprometre amb la consulta, això és, la proposta d'un projecte sobiranista sense assumir el conflicte que tota ruptura comporta. La idea encapçalada per Mas sempre ha consistit a suavitzar la consecució d'un nou marc polític, des de l'ambigüitat en la terminologia emprada (sempre s'ha parlat de “dret de decidir”, de “voluntat de votar”, de “transició nacional”) a les actituds obedients amb les directrius imposades per l'aparell de govern espanyol en diversos sectors. Així, no s'ha promogut, per exemple, encara cap gest de rebel·lió en l'àmbit lingüístic de manera que la consellera Rigau, i malgrat la pressió ciutadana, ha acabat per acceptar la penetració del castellà a les aules en un percentatge suficient per ser considerada també llengua vehicular o, en l'àmbit econòmic, amb una conselleria d'Economia que deixa a la intempèrie els ciutadans que no volen ingressar els seus impostos a l'agència espanyola i que encara assisteix als consells de política fiscal i financera sota la direcció del ministre Montoro. La presència de Mas a la unció de Felip VI potser és coherent amb aquesta narrativa del seu govern al·lèrgica a la trencadissa però és impròpia d'un líder independentista respecte a un Estat que incompleix els pactes i que, en definitiva, nega la nació catalana. Mas no assisteix a les grans manifestacions independentistes de l'11 de Setembre de 2012 i 2013 però passa per l'adreçador dels mandats constitucionals espanyols. La gran qüestió que segurament ocupa el centre de les preocupacions del món sobiranista és si amb aquests antecedents de sistemàtica contenció Mas tindrà el coratge de prémer el botó de la separació definitiva quan el seu govern hagi d'organitzar una consulta contra una resolució del Tribunal Constitucional o quan els diputats del seu partit hagin de declarar la independència després d'unes eleccions convocades amb aquesta qüestió com a eix polític central. De moment, resultats electorals com els reflectits a les eleccions europees demostren que la majoria independentista no se'n refia, que prefereix votar ERC, encara que aquesta formació tampoc no hagi demostrat clarament res en termes de política secessionista (de l'època dels tripartits més val ni parlar-ne). En qualsevol cas, gestos com el d'aquesta setmana no ajuden a la suposada causa de Mas d'assolir, com ell en diu, els “objectius nacionals”, i més aviat contribueixen a associar-lo a la condició de darrer representant de l'antic règim.
