Joc de símbols

Ara fa 10 anys, i uns quants dies, tenien lloc a Bar­ce­lona, en el marc del Fòrum de les Cul­tu­res, els debats a l'entorn de la Infor­mació: poder i ètica en el segle XXI, que diri­gia Manuel Campo Vidal. Jo hi col·labo­rava: quants esbor­ranys de Mani­fest de Bar­ce­lona que deuen haver-se podrit en els mals endreços de les bones inten­ci­ons, i papers sem­blants, vaig haver de redac­tar! La gent del diari xilè El Mer­cu­rio em van dema­nar dos arti­cles sobre l'esde­ve­ni­ment de la set­mana: el casa­ment de Leti­zia i Felipe, fill i hereu del monarca. Doncs bé: el viatge amb el meu cotxe a Madrid va ser dels més plàcids. A l'N-II cir­cu­la­ven pocs cot­xes, aquell dis­sabte, i no gai­res més cami­ons grans. Quan vaig arri­bar a l'M-30 de Madrid... havia dei­xat de ploure. Però tots els mit­jans sua­ven fes­tassa borbònica. Expli­cava als xilens que el casori havia estat una síntesi atapeïda de tots els símbols que emmar­ca­ven la monar­quia del pre­sent i la dels hipotètics futurs: el príncep anava abi­llat de mili­tar, el casa­ment tenia lloc a la cate­dral de La Almu­dena, un dels nyaps arqui­tectònics més mal­des­tres de la història de l'arqui­tec­tura con­tem­porània, i a tots els dis­cur­sos un ritor­ne­llo, un cop i un altre i un altre: la monar­quia com a símbol de la uni­dad de la patria. Uni­tat, per tant, que recol­zava en tres potes: l'exèrcit, l'Església catòlica –feia un parell de mesos que havien tin­gut lloc els fets tràgics del 20-M, i la majo­ria dels actes litúrgics només havien tin­gut en compte les vícti­mes catòliques– i la monar­quia, com a eix i entre­llat d'un Estat uni­tari, pre­cons­ti­tu­ci­o­nal. Els dis­cur­sos bàsics els vàrem sen­tir repe­tits molts cop i, en espe­cial, un agost quan el papa de Roma visi­tava Madrid... amb l'excusa que s'havia de tro­bar amb la joven­tut d'arreu del món. Allò que els Rajoy, Rubal­caba, Gallardón, Bote­lla de Aznar o el cata­laníssim Jorge Fernández han anat repe­tint, amb l'aplau­di­ment obscè dels uns i el silenci còmplice de la majo­ria dels auto­con­si­de­rats “altres”. Vicent Andrés Estellés hau­ria fet enguany 90 anys: acabo, in memo­riam, amb un vers seu: “El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, (...) aquest any mise­ra­ble... serà molt recor­dat i molt amar­ga­ment.'