Evolució o catastrofisme

Ara que es parla molt del futur de la moneda i de la política monetària, hi he volgut reflexionar amb l'ajut d'un llibre de capçalera en aquesta matèria: The ascent on money, de Niall Ferguson. N'he rellegit l'epíleg, The descent of money, que explica com la història financera no és una successió suau d'esdeveniments, sinó que són unes muntanyes russes amb bombolles i caigudes, manies i pànics, xocs i disgustos. Des del 1870 s'han identificat 148 crisis amb reduccions del PIB de més del 10 per cent i 87 amb reduccions del consum de la mateixa magnitud. Es parla, doncs, de la mort del capitalisme i del final del mercat lliure com si el feudalisme i la planificació central poguessin ser una solució. I no s'aprecia que el sistema financer occidental té una tendència a expansionar-se en forma d'imperialisme i, després, de globalització. Ferguson conclou que hauria d'haver homenatjat Charles Darwin amb el títol The descendent, perquè el seu llibre és darwinista de pur evolucionisme de les espècies financeres, i vista la simbiosi que es produeix entre els estats i els mercats financers.

No falten veus apocalíptiques que prediquen el catastrofisme. Per exemple, James Rickards, que ha publicat La mort del diner, en el qual sosté que entre al cobdícia dels banquers i la incompetència dels bancs centrals ens porten al desastre final del dòlar. Diu que no es tracta únicament d'una pèrdua de confiança en la moneda mundial de reserva. El principal problema són les maquinacions de la Reserva Federal dels EUA, que ha destinat bilions (en anglès, trilions) als programes de facilitat quantitatives. En darrer terme, això seria la causa d'un desplaçament cap a fórmules alternatives del paper moneda a través de la destrucció del sistema parasitari de la banca tal com funciona avui.

De moment ja hem vist les compres d'or, les bitcoins o monedes d'encunyació privada o el troc electrònic que indiquen el desig de disposar de diner dur no manipulat pels bancs centrals. Seguint la línia del Currency Wars del 2011, afirma que els bancs centrals s'han vist inexorablement condemnats a aquesta situació per culpa dels seus propis erros i també pel desig d'ajudar els banquers. I el desenllaç és que s'ha d'imprimir moneda a fi de crear inflació per compensar els efectes deflacionistes del deute acumulat per la banca en crisi i per la captació de recursos d'un govern que ha de salvar Wall Street. I evidentment quan la inflació i la deflació es confronten, una de les dues ha de resultar vencedora. Si posem per cas l'opció d'imprimir moneda i devaluar, és previsible que al món sencer baixarà la voluntat d'utilitzar el dòlar i, per tant, la desaparició del privilegi de disposar de fons estrangers per a cobrar el dèficit nord-americà. L'aportació de l'autor no és només un atac a un economista progressista com Paul Krugman. És, sobretot, una manifestació de suport als partidaris del retorn al patró or i un atac a allò que podríem designar com la moneda de l'FMI (Fons Monetari Internacional), és a dir, els drets especials de gir, que podrien convertir-se en una nova moneda mundial.

Segurament, és una conseqüència del fet que des del 2007 hem viscut en depressió i que el creixement lent s'ha convertit, pel que sembla, en un element més d'estructura que no pas conjuntural. L'autor només mig ho insinua, igual que fa amb la tesi que l'or és l'única moneda vertadera. I efectivament, l'experiència demostra que es pot preveure un creixement com l'actual des del 2010, d'entre un 1,8 i un 2,4 per cent i, fins i tot, una taxa superior enguany, i això no pot qualificar-se de depressió. Això sí, aquest resultat només ha estat possible gràcies al més gran programa de suport monetari de la història. I, lògicament, si ara el retiressin, ens adonaríem que l'atur
continua essent un problema greu. Tot i això molts economistes comencen a mostrar-se optimistes sobre les possibilitats d'un creixement autosostingut en la mesura que s'hagi reduït l'endeutament privat de les famílies. Ara bé, Rickards defensa que l'or és l'únic mitjà per emmagatzemar valor i que tota la resta, incloent-hi el dòlar, fluctua en relació amb ell. I acaba amb la pintoresca recomanació que tothom faci una cartera, de 20 per cent en cada apartat, d'or, terrenys, fons d'alt risc i valors privats, i d'un 10 per cent en obres d'art i efectiu, respectivament.