L'estratègia de Dalí

L'atzar ha fet coincidir el 25è aniversari de la mort de Salvador Dalí, el 40è del Teatre Museu i el 75è de la fundació de l'agència EFE. D'aquesta coincidència n'ha nascut una exposició fotogràfica que s'inaugura demà a la Casa Empordà de Figueres. La mostra, Dalí, breaking news, posa l'accent en la capacitat que tenia l'artista per atraure l'atenció dels mitjans i aconseguir-hi una presència constant. És una obvietat: Dalí s'hauria merescut un doctorat honoris causa en semiòtica i comunicació de masses. Per dir-ho amb la curiosa fórmula tautològica utilitzada per Ramon Guardiola a Los Sitios en els mesos previs a la inauguració del museu, “el tema Dalí trasciende mucho e interesa a muchos aunque solo sea como noticia”. Trobar la manera de ser “solo noticia” no és pas ben poca cosa. Fa de mal dir com s'ho manegaria per sobresortir en el cafarnaüm de la comunicació d'avui. Potser tindria la mateixa finor de nas i proposaria immediatament un canvi de marca a la Casa Empordà (una qüestió de posicionament a Google enfront de tanta immobiliària) o potser maldaria per sobresortir en el guirigall de realitys i tertúlies cridaneres on proliferen els espantalls que semblen mal imitar-lo. Qui ho sap, però els diversos àmbits de l'exposició estan delimitats per fragments de l'entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer en el programa A fondo l'any 1977, encara en temps del monopoli estatal de la televisió. Un programa com aquell, a la televisió d'avui és inconcebible: no hi havia moviments sobtats de càmera, no hi havia públic fent l'onada, no hi havia baralles, no es buscava l'agilitat i la rialla: era només una conversa, l'imperi de la paraula... Soler Serrano va entrevistar Borges, Pla, Dalí, Espriu, Trueta, Cela, Cortázar, Severo Ochoa... Dalí –la forma de comunicar de Dalí– va anticipar tot el que després s'ha accelerat tan vertiginosament: el domini de la imatge, la supremacia de l'impacte, la velocitat, la lleugeresa, l'espectacle, la novetat per damunt de l'anàlisi... Ara els programes es pensen per captar espectadors infidels que salten d'un canal a l'altre i cada cinc minuts els realitzadors resumeixen el conjunt del programa per posar en antecedents els espectadors nouvinguts o per guanyar minutatge a baix cost, que també podria ser. Una entrevista de 90 minuts seria un avorriment però una hora de repeticions innumerables o de cridòria inintel·ligible és perfectament normal. Què faria Dalí? Canviaria d'estratègia?